Ahir al migdia vaig rebre la trucada d’una desconeguda. Es va identificar com a treballadora de La Caixa i tot seguit em va passar el meu pare al telèfon.
El meu pare, dubtant, em va preguntar, en primer lloc, si estava bé i, en segon lloc, si encara necessitava els diners que li havia demanat feia un parell o tres d’hores perquè havia anat al banc a ordenar “la transferència”. Vaig dir-li al meu pare que jo no havia parlat amb ell des de primera hora del matí, que estava perfectament, que no em passava res i que no necessitava cap transferència de diners. Ràpidament, vaig deduir que el meu pare havia estat objecte d’un engany, d’una estafa, aprofitant una reducció de reflexos, la seva bonhomia, l’amor pel seu fill o totes tres coses alhora.
La treballadora de l’oficina de La Caixa de la rambla Francesc Macià, de la qual no conec el nom, es podia haver limitat a tramitar la transferència que el meu pare li indicava i res ni ningú li hagués pogut retreure res. Es podia haver limitat a fer la seva feina i mon pare hauria perdut una part important dels seus estalvis en pocs minuts ahir. Però no ho va veure clar i va decidir fer una trucada al fill d’aquell senyor preocupat que explicava una història estranya sobre telèfons bloquejats i fills sobtadament en problemes un dilluns al matí. I vet aquí que amb aquest acte d’empatia i bondat va salvar el meu pare d’un enorme disgust. Aquesta història m’ha portat a pensar en com segueix sent de necessària l’empatia i la bondat al món, davant de la indiferència o la maldat.
Vaig demanar-li si us plau al meu pare que anés a la comissaria dels Mossos a posar una denúncia, no només perquè s’havia comès presumptament un delicte d’estafa en grau de temptativa, sinó perquè teníem i tenim el deure cívic de fer el possible perquè les persones que es dediquen a estafar avis i no tan avis aprofitant-se de l’amor d’aquests per la seva família i a sostreure els estalvis que sovint ho són de tota una vida no ho segueixin fent. Malauradament, l’agent de Mossos que va atendre mon pare ahir al matí a la comissaria de Terrassa va dir-li al meu pare que “no podia denunciar perquè no s’havia consumat el delicte”. Més enllà d’analitzar la conseqüència jurídica i moral d’aquesta afirmació (terrible), el que m’interessava posar de manifest és que en un mateix matí hi va haver un ball entre l’empatia, la bondat, la indiferència i la maldat i el que va marcar la diferència en aquest ball varen ser les decisions concretes de persones concretes. Que l’actitud marca la diferència no és un eslògan suat, és la pura realitat. Ahir l’empatia i la bondat varen guanyar gràcies a aquella treballadora de La Caixa, malgrat la indiferència del mosso d’esquadra i la maldat de l’estafador. Gràcies.