Si algú considerava esporàdics els efectes del canvi climàtic ha pogut comprovar que han vingut per quedar-se.
Fins i tot, amb previsions que puguin empitjorar. I determinades zones del país, tant si parlem de Catalunya com d’Espanya, en general, tenen totes els números per sortir-ne greument perjudicades. No vaig cap altres indrets del món, perquè prou feina tenim aquí per ocupar-nos d’ells, però és evident que el que val per a aquí val per a allà.
Això em porta records de quan amb els tècnics municipals, en col·laboració amb altres aportats per Diputació o Generalitat, planejàvem la xarxa de clavegueram, de cara a la futura ubicació i construcció de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR). Al final, tinguérem clar que el dimensionament de la xarxa havia de ser pensant en futurs, a mitjà i llarg termini, i alhora aplicant mesures adequades en cas d’emergència.
És a dir, ja no solament calia pensar en el règim habitual de pluges, sinó amb episodis esporàdics en què hi hagués un increment notable, de manera que en alguns punts l’aigua que poguessin absorbir i transportar les xarxes pogués sortir cap a algun torrent o riera i així evitar ruptures en punts de la xarxa i fer saltar tapes a carrers i places, amb el consegüent perill que això podia suposar.
Dic això a la vista de multitud d’imatges en què precisament això ha passat. La majoria de les xarxes de clavegueram no estaven dimensionades per a pluges d’intensitats mai vistes que col·lapsen tot el sistema. Aquesta situació provoca inundacions de carrers i places i al final ja sabem que l’aigua sempre s’obre pas, per les vies previstes o per les imprevistes, i la seva força és immensa.
També recordo, ja al Parlament de Catalunya, sessions en les quals es discutien els traçats de carreteres, autopistes, vies de tren o de camins en general. De tant en tant, venia algun tècnic especialment sensible a planificacions a llarg termini que avisava sobre traçats poc respectuosos amb torrents i rieres, moltes vegades amb escàs cabal d’aigua, però que podien convertir-se en autèntiques forces de destrucció si terres amunt plovia amb intensitat.
Bé, tot allò discutit, en alguns casos, va servir per modificar projectes, i en altres casos, no. Doncs bé, aquests dies veiem que tot el que s’ha agafat a l’aigua l’aigua ho recupera i no ens estranyin les grans avingudes que veiem en centenars d’indrets de la nostra geografia. No queda altre remei que fer els deures i com més aviat millor per a tots.
S’han de renovar canonades, s’han de treure obstacles, s’hauran de modificar plans d’urbanisme i repensar moltes de les infraestructures, equipaments i serveis si estan a zones perilloses. Com més aviat ho fem, més aviat ajudarem a resoldre els efectes negatius que estem veient per tot arreu. En uns minuts o unes hores, es poden destruir multitud d’obres i projectes que seria una temeritat refer. Toca, doncs, ser realistes, d’una banda, i previsors de l’altra. I ser-ho a llarg termini de manera que millor passar-se que fer curt. Si a alguns ens titllaven d’exagerats, ara ens han de donar la raó. Totes les institucions, però també els particulars, han de modificar planificacions en funció del que estem veient. No fer-ho seria cometre errors que han esdevingut fatals.