David Bueno i l’art de ser humans: concert amb advertència

04 de novembre de 2025

El darrer dimarts d’octubre, alguns petits alumnes cantaven al vestíbul del Conservatori de Terrassa. A la mateixa hora s’obrien les portes de l’Auditori i més de tres-centes persones s’hi acomodaven per assistir a un solo de veu.

David Bueno, professor de genètica, especialista en neurociència, divulgador i premi Josep Pla 2025 pel llibre “L’art de ser humans”, era el convidat de l’associació Gymnas(IHUM) per inaugurar el seu segon curs de formacions humanistes. Va estar força més d’una hora parlant d’un tema apassionant: els humans som creatius perquè el nostre cervell està preparat per ser-ho. Arts plàstiques i del moviment, música, literatura, tecnologia, filosofia, ciència i joc són els camps en què el cervell humà s’ha exercitat des del moment que una mutació genètica en la configuració de la tràquea va donar-li la possibilitat d’un llenguatge articulat, l’ingredient imprescindible perquè l’Homo sapiens passés a ser artístic, és a dir, que, en un cercle virtuós, llenguatge i capacitat d’anàlisi i d’innovació es retroalimentessin.  Analogies amb els altres grans primats i la seva manera de formar un grup; les primeres proves que demostren que l’home va ser capaç de transmetre coneixements complexos, de representar simbòlicament la realitat, de fer música, de tenir raonaments filosòfics; experiments que demostren la capacitat creativa innata dels cadells humans, de fer deduccions, d’adquirir qualsevol llengua... Amb tots aquests acords, el solo de veu de David Bueno convocava la força de la poesia, és a dir: d’allò que ens fa humans, les arts en el sentit més ampli possible. Com les cançons i els gestos dels petits alumnes del vestíbul del conservatori. Citem Enric Casasses: “La manera més salvatge,/ selvàtica i salvadora/ de moure el cos, la manera/ més subtil i muscular,/ més a prop de la Matèria/ Feta Font Perquè Font És,/ el moviment del cos més/ insultant de tots i, sí,/ si vol, el més amorós/ és la paraula i parlar”. Salvatge i selvàtica perquè ve de l’instint, la jungla i la caverna; salvadora i subtil perquè té combinacions infinites i infinites potencialitats; insultant i amorós perquè és nervi vibrant. És la font de tot el que som: la paraula i parlar. 

La conferència va acabar amb un estimulant torn de preguntes. La darrera expressava la preocupació per com el cervell humà es pot adaptar als rapidíssims canvis tecnològics que estem vivim. David Bueno va fer una advertència interessantíssima: a partir del curs que ve tothom hauria de tenir clar que no es pot utilitzar la intel·ligència artificial en l’ensenyament fins als 16 anys. Intento reproduir les seves paraules: “No podem tornar a repetir el fracàs del digital a les aules. La IA pot ser un bon recurs pedagògic si es té clar el laboriós camí de reflexió que implica valer-se’n amb profit formatiu. Però mai abans dels 16 anys, perquè fins a aquesta edat és impossible tenir una base de coneixements prou sòlida que permeti formular bones preguntes i valorar les respostes”. Que cantin, que ballin, que juguin, que pintin, que s’enfilin als arbres i persegueixin sargantanes, que escoltin contes, que memoritzin poemes i les taules de multiplicar, que llegeixin i llegeixin... A l’escola i a casa i al carrer. 

Yuval Noah Harari, l’autor de “Sàpiens. Una breu història de la humanitat”, en un article sobre el tema advertia dels riscos de la IA, i constatava: “La IA s’ha apoderat de la clau mestra de la civilització: el llenguatge”. Li confiarem tant alegrament els nostres infants i adolescents? Temo que sí: els adults som qui els posem els “smartphones” als dits (sovint des dels pocs mesos de vida!), qui els paguem les dades il·limitades incontrolades; molts professors s’han llançat a usar la IA per preparar les classes... L’art de jugar, l’art d’escriure, l’art de preparar una classe, l’art de ser humans, l’art selvàtic i salvador de ser lliures demanen esforç individual. Tres-centes persones, a l’Auditori, semblaven disposades a no renunciar-hi, i els petits cantors del conservatori mereixen ser amos del seu moviment més subtil, salvatge i amorós: el del llenguatge.