Aquesta setmana he viscut una d’aquelles situacions que t’obliguen a aturar-te. Un veí, una persona coneguda de tota la vida, ha mort quan estava a punt de jubilar-se.
Li quedaven pocs dies per tancar definitivament una etapa de dècades de treball. Aquell moment que tantes persones imaginen durant anys, que planifiquen amb il·lusió i que sovint es converteix en l’horitzó de tota una existència, no ha arribat. La vida, una vegada més, ha decidit escriure un final diferent del que ell probablement havia imaginat. No puc evitar pensar en totes les converses que he tingut al llarg dels anys amb persones que repetien exactament la mateixa frase. Una frase tan habitual que gairebé ha deixat de tenir significat. “Ja ho faré quan em jubili.” La diem sense adonar-nos-en. La convertim en una mena de contracte silenciós amb el futur, com si algú ens hagués garantit que aquest futur ens espera pacientment.
Quan em jubili viatjaré. Quan em jubili caminaré més, faré el camí de Sant Jaume. Quan em jubili cuidaré la salut. Quan em jubili passaré més temps amb els meus fills, amb els meus nets o amb la meva parella. Quan em jubili recuperaré aquell “hobby” que vaig abandonar fa trenta anys. Quan em jubili aprendré idiomes. Quan em jubili començaré a viure amb més calma. I mentre repetim aquesta promesa, la vida continua passant.
Vivim en una societat que ens ha ensenyat a preparar-nos constantment per al que vindrà. Estudiem per treballar. Treballem per progressar. Progressar per tenir estabilitat. Estalviem per al futur. Planifiquem la jubilació. Ens preocupem pel demà amb una intensitat admirable. Però, paradoxalment, dediquem molt poc temps a preguntar-nos si estem vivint de debò l’avui. No estic qüestionant el valor del treball. Seria profundament injust fer-ho. El treball és necessari, ens permet créixer, construir, educar els fills, aixecar projectes i contribuir a una societat millor. El problema no és treballar. El problema és convertir el treball en l’escenari protagonista de la nostra existència i deixar la resta de la vida en una sala d’espera.
És curiós com el cervell humà funciona. Les neurociències expliquen que estem programats per anticipar el futur. Aquesta capacitat ens ha permès evolucionar com a espècie. Planificar, preveure, ajornar una recompensa per obtenir-ne una de més gran després. Però aquesta mateixa virtut també ens pot convertir en presoners d’un demà que no existeix. Ens acostumem a pensar que la felicitat sempre és a la cantonada següent. Quan acabi aquest projecte. Quan pagui la hipoteca. Quan els fills siguin grans. Quan tingui més diners. Quan em jubili. I així, gairebé sense adonar-nos-en, ajornem la vida. Ajornem aquell dinar amb un amic perquè aquesta setmana anem massa plens. Ajornem la visita als pares perquè ja hi anirem diumenge. Ajornem cuidar el nostre cos perquè ara no tenim temps. Ajornem una conversa pendent perquè avui estem cansats. Ajornem el descans perquè encara queda molta feina. Ens convencem que ja arribarà el moment adequat, quan en realitat el moment adequat gairebé mai no arriba sol.
La mort del meu veí no és només una notícia trista. És un mirall. Ens obliga a mirar-nos sense excuses. Ningú sap quins projectes tenia. Ningú sap què esperava fer aquella primera setmana de jubilació. Potser un viatge. Potser passar més estones amb la família. Potser simplement llevar-se sense mirar el rellotge. Tant és. El que impressiona no és allò que havia planificat. El que impressiona és constatar que tots vivim amb la mateixa certesa equivocada: creiem que encara hi serem.
Potser aquest és el gran engany del nostre temps. Hem après a calcular la pensió, però no sabem calcular el valor d’un matí tranquil. Sabem quant ens falta per jubilar-nos, però ignorem quant ens falta per dir aquell “t’estimo” que fa mesos que ajornem. Coneixem perfectament el calendari laboral, però desconeixem el calendari de la vida. No escric aquestes línies des del pessimisme. Al contrari. Les escric des d’una profunda reivindicació de la vida quotidiana. No cal esperar una gran aventura per començar a viure. La vida no sempre passa en els grans moments. Sovint passa en un cafè sense presses, en una conversa inesperada, en una caminada qualsevol, en una estona compartida amb qui estimem, en aquell llibre que fa anys que diem que llegirem o en la decisió, aparentment insignificant, d’arribar avui una hora abans a casa. Potser la millor preparació per a la jubilació no consisteix només a estalviar diners, sinó a aprendre a viure abans que arribi. Perquè hi ha persones que, sense adonar-se’n, passen quaranta anys preparant una etapa que potser mai no viuran. I això no és una tragèdia individual. És una reflexió col·lectiva que ens interpel·la a tots.
El meu veí no em deixa només el record de la seva absència. Em deixa una pregunta que crec que tots ens hauríem de fer abans de tornar demà a la feina, abans d’omplir de nou l’agenda i abans de repetir, gairebé sense pensar-hi, aquella frase que tantes vegades hem pronunciat.
I si la millor part de la nostra vida no hagués d’esperar la jubilació? Perquè la jubilació és un privilegi que espero que molts puguem gaudir. Però la vida... aquesta no espera. I cada vegada que la deixem per a més endavant, assumeix un risc que mai no hauríem d’acceptar amb tanta lleugeresa.
No ajornem viure. Ningú no ens ha promès que tindrem temps de recuperar els dies que avui deixem escapar.