Soc nascuda a mitja dècada dels seixanta i en aquests seixanta anys he vist com la tecnologia ha canviat el món que m’envolta.
Del telèfon “de casa” enganxat a la paret amb un cable, al mòbil d’ús personal que duem a la butxaca i fem servir per a tot, fins i tot per fer trucades. De pagar amb una targeta amb els números amb relleu a pagar amb el rellotge. De llençar monedes a la cistelleta del peatge a passar-hi sense ni tan sols aturar-se. Del paper i llapis i la màquina d’escriure als processadors de textos que corregeixen gramàtica i ortografia. De cotxes amb manetes per fer pujar les finestres, a vehicles autònoms amb tota mena de sensors. De l’inici de la programació amb targetes perforades i les pantalles fosques amb lletres verdes o taronges que tardaven hores a donar un resultat, als entorns de programació més amables, de fons blanc lletra fosca que en un no res ja ho han calculat tot.
Tot això gràcies als ordinadors amb una capacitat de càlcul creixent, als processadors que cada vegada són més petits i més potents, sensors que capten dades de tot arreu i les combinen amb bases de dades i imatges que es processen en temps real. Vivim immersos en la immediatesa, ens arriba informació i dades a velocitats impossibles d’assumir que fan marejar només de pensar-hi i que tenim al palmell de la mà en qualsevol moment del dia o de la nit. La intel·ligència artificial no és una moda, ha vingut per quedar-se i no és nova. Als anys cinquanta del segle passat van aparèixer els primers ordinadors que feien servir xarxes neuronals, que no són més que algoritmes que formen una xarxa imitant, d’alguna manera, el funcionament de les neurones del cervell humà. Als anys setanta va venir l’aprenentatge automàtic (Machine Learning), en què els algoritmes poden reconèixer patrons recurrents en les dades que analitzen i poden arribar a fer prediccions sobre el comportament d’aquestes dades. En aquests últims cinquanta anys, la velocitat de càlcul ha anat creixent i les tècniques d’IA s’han anat perfeccionant de la mà dels experts que prepararen dades, seleccionen i entrenen algoritmes i analitzen els resultats. Aquestes tècniques s’han aplicat a gairebé tot el que tenim entre mans, des de coses més específiques com els càlculs d’optimització dels sistemes òptics a coses més quotidianes com els buscadors d’internet que ens permeten resoldre dubtes a l’instant o als navegadors que ens salven la vida quan anem de viatge als qui tenim el sentit de l’orientació d’un sabatot.
Des de fa un parell d’anys ens han envaït les eines tipus ChatGPT que redacten, fan esquemes, escriuen cartes i et responen a tot el que preguntis de manera que ens fan creure que estem parlant amb un expert. Tenim eines que fan presentacions estèticament molt atractives o que generen imatges que molt bé poden passar com a fotografies si no fos perquè de vegades ens trobem amb canalla amb tres cames, executius amb una munió de dits o sanitaris amb una bata blanca que maneguen instruments que no tenen cap sentit, analitzant la visió a uns ulls col·locats enmig del front. Mentre les imatges ens presentin humans estrafets, sabrem que allò és una imatge generada a base de càlculs de probabilitats que fan combinacions entre els milions d’imatges que hi ha a la xarxa. Però si no tenim un mínim de coneixement, ens podem creure que aquells instruments són de debò. Cal sentit crític per analitzar el que rebem de la IA.
Deixem que les màquines ens facilitin la vida, fins i tot que ens estimulin a pensar, com els robots de la novel·la de ciència-ficció ‘La mutació sentimental’, de l’experta en robòtica i intel·ligència artificial Carme Torras.
Però no ens deixem engalipar amb solucions fàcils i immediates, no deixem mai de pensar i analitzar per mandra, per desconeixement o, el que seria més greu, no deixem d’analitzar perquè n’hem perdut el costum i ja no sabem com es fa.
La IA s’ha bastit copiant el cervell humà: són algoritmes que reben dades i les analitzen. Ara no hauríem de dimitir, com a éssers humans, de fer el mateix: no deixem de rebre estímuls a través de la lectura, la natura, la conversa i de la mirada als ulls. Alimentem-nos de tot allò que ens fa humans per continuar creant, analitzant i fent el món més ric.
Així que, visca la intel·ligència artificial... mentre en quedi de natural!