El terme “antropologia” prové dels vocables grecs “anthropos”, “humà”, i “logos”, “coneixement” o “estudi”, de manera que significa “estudi dels éssers humans”.
En aquest sentit, l’antropologia és una disciplina que forma part de les ciències socials i es relaciona amb altres disciplines, com ara la sociologia i la psicologia. També es vincula amb algunes ciències naturals, com la biologia, ja que el seu abordatge de la humanitat és complex i requereix una mirada integral, tant social com biològica. Sigui aquest enfocament científic el que ens apropa als objectius ancestrals de l’espècie humana per poder comparar-los amb l’actual deriva en el fet que ens ha portat l’evolució de la humanitat.
Les primeres formes d’organització humana es remunten fa milers d’anys, quan els éssers humans van començar a agrupar-se en tribus nòmades. Aquestes tribus, compostes per petits grups d’individus relacionats entre ells per llaços familiars, es dedicaven principalment a la caça, a la recol·lecció i a la pesca per sobreviure. L’organització d’aquestes tribus es basava en la divisió del treball, en què cada membre tenia rols i responsabilitats específiques per garantir la supervivència del grup. La fortalesa de l’espècie es fonamentava en la capacitat de crear llaços de col·laboració i una bona entesa en totes i cadascuna de les funcions assignades en diferents rols del grup. L’afany de poder estava estrictament relacionat amb l’èxit col·lectiu que garantia la pervivència de tots els individus. Aquestes comunitats primitives realment disposaven d’una organització molt simple, però també molt eficaç perquè tothom en sortia beneficiat.
L’avenç de la humanitat ens va portar altres tipus d’organització en què l’aparició de líders i governants van prostituir aquesta màxima de la nostra existència: Perdurà en el temps de manera col·lectiva. Es va passar d’una governança col·lectiva en què les decisions es prenien en xarxa a una instauració de normes i regles que, imposades per uns pocs, definien els límits, les accions i els comportaments de tothom. Aquí és justament quan vam començar a perdre de vista els objectius primaris de la nostra espècie i la destrucció de la nostra petjada antropològica.
El sorgiment dels primers imperis va marcar una fita important en l’organització de les societats. Aquests imperis van representar un avenç significatiu en el desenvolupament polític, econòmic i social de diferents regions del món, però també l’aniquilació del principal motiu que teníem assignat des dels orígens, la supervivència de tots. Des d’aquí ja era fàcil la caiguda lliure i més quan van aparèixer els sistemes polítics. El feudalisme, l’absolutisme, el liberalisme, el socialisme, etc. Cadascun d’aquests sistemes es caracteritzava per la seva forma de govern, la distribució del poder i la relació entre l’Estat i els ciutadans, i oblidava per complet quin era el perquè de la nostra existència.
Actualment, el segle XXI, ja forma part d’un procés de degradació absoluta del propòsit que tenim assignat des del principi com a espècie. La nostra corrosió i decadència com a col·lectiu ens ha portat a la més absoluta decrepitud, denegació i sense cap altre destí que la nostra aniquilació.
Sé que com a “coach” hauria de situar-me en una projecció més optimista del moment evolutiu en el qual ens trobem, però tinc una màxima professional i personal que intento seguir. Equilibrar el realisme amb la projecció positiva dels esdeveniments.
Com deia Hannah Arendt, filòsofa i teòrica política alemanya d’origen jueu: “Tot final a la història del món conté necessàriament un nou inici”, que venint d’una jueva potser ens dona una mica més de llum i d’entesa a algunes de les coses que estan passant.