El 25 de setembre del 1962, Terrassa va viure una de les pitjors tragèdies de la seva història: una riuada devastadora després de 225 litres per metre quadrat en poques hores. Seixanta-tres anys després, el record d’aquella nit continua present a la memòria col·lectiva. “El record d’aquestes desgràcies sobrepassa generacions, fet que fa que encara ara, quan plou, la gent mira a les rieres pensant si pot passar alguna cosa similar”, reflexiona el professor de l’Eseiaat de la UPC i especialista en cimentacions, Xavier Álvarez.
La pregunta avui dia té un complement: en un context de canvi climàtic i d’un Mediterrani cada cop més calent, podrien repetir-se aiguats d’aquella magnitud? Els meteoròlegs ho tenen clar: els episodis extrems no només són possibles, sinó que cada vegada són més probables.
El Mediterrani, en alguns punts, ha arribat aquest estiu als 29 o fins i tot 30 graus, una temperatura inèdita fins fa pocs anys. Segons el meteoròleg terrassenc, Marc Silvestre, aquest fet és clau: “Només que el mar estigui dos o tres graus més alt que fa unes dècades, fa que les nuvolades tinguin més energia i, per tant, s’incrementi la torrencialitat de les precipitacions”. El resultat és que plou menys dies, però quan ho fa, ho fa amb molta més intensitat. “La pluviometria mitjana anual és la mateixa que fa 20 o 30 anys, però s’estan disminuint els dies de pluja. Plou menys, però quan plou és més violent”, explica.
Aquesta mateixa tendència la corrobora el també meteoròleg terrassenc Francesc Mauri, que adverteix que el Mediterrani s’ha convertit en un “gran reactor” de tempestes i aiguats. Un escenari que situa la regió en el punt de mira del canvi climàtic: “La Mediterrània és una de les zones més vulnerables del planeta a l’hora de patir aquests fenòmens extrems”.
No és només una qüestió de percepció, sinó de dades. L’exemple més recent, apunta Silvestre, és el rècord registrat aquest mateix estiu a La Quar del Berguedà, amb “set litres en només un minut, la pluja minutal més forta de què hi ha registre a Catalunya”. Una xifra que serveix d’indicador clar: els aiguats tendeixen a ser menys freqüents, però molt més explosius.
Per a afegir context, a partir d’un litre per minut d’intensitat de precipitació, ja poden aparèixer problemes greus d’inundacions, sempre tenint en compte l’extensió del terreny i la persistència. Per això, Francesc Mauri apunta que “cada carrer té el seu pendent, cada carrer té el seu paviment”.
La tragèdia, una suma de molts factors
Les riuades del 1962 no es va deure només a la pluja, sinó també al pronòstic meteorològic “feble” de l’època, com bé exposa Francesc Mauri. Aquell aiguat va caure quan pràcticament era fosc, i sobtat: 95 litres en tan sols 45 minuts. “Podríem dir que enxampa amb traïdoria, i cau en una zona sense canalitzar la riera”, afegeix Mauri. L’ocupació d’aquesta riera va fer que el desastre fos magnànim, amb més de 300 víctimes mortals. Avui, aquests factors han canviat: hi ha canalitzacions, una xarxa de clavegueram potent, sistemes d’alerta i consciència ciutadana. Ara bé, el canvi climàtic ens adverteix que mai se sap.
Els meteoròlegs coincideixen que, tot i que un episodi idèntic és poc freqüent, no es pot descartar que es torni a repetir. “Són fenòmens extrems que es poden repetir, tot i que el període de retorn és força alt. Sí que és cert que els últims anys i dècades estem veient que s’estan escurçant”, explica el meteoròleg terrassenc Marc Silvestre.
La realitat és que Catalunya ja ha viscut episodis recents que recorden aquella violència. Sense anar més lluny, el 22 d’octubre del 2019, Terrassa va registrar més de 120 litres per metre quadrat en una sola jornada. I a Montserrat, la setmana passada, les estacions meteorològiques van arribar a recollir 130 litres en un sol dia. Són dades que confirmen, segons Silvestre, que “les zones properes a Sant Llorenç i la Mola s’han convertit en punts on les pluges torrencials es poden reforçar i repetir”.
Francesc Mauri hi afegeix una visió més global, basant-se en un estudi del climatòleg de la Universitat de Barcelona, Javier Martín Vide: “La quantitat de pluja anual és similar a la d’abans, però ara la distribució és molt diferent. L’índex de variabilitat al 1950 era d’un 20%; en aquest segle XXI, se situa en un 31-32%. Cada cop plou pitjor”. Això significa que, si bé els grans aiguats no són habituals, el patró meteorològic actual fa que el risc estigui sempre present: “Terrassa no és poc refiar mai de la pluja”.
Per això, el mateix Mauri reflexiona sobre l’arquitectura urbana dient que “cada cop més ha de pensar en gran, sempre tenint en compte limitacions pressupostàries. No ho pots dimensionar tot per un gran aiguat que pot caure en 150 anys, perquè et gastaries els diners de tothom, però el tractament de l’aigua cada vegada més ha de ser amb perspectiva d’aiguats més sobtats, irregularitat, i recollir aigua per a quan no plou, que ja és una màxima mediterrània per excel·lència”.
