El dissabte 4 d’octubre torna la Fira del Llibre en Català a Terrassa. I algú es podria preguntar: cal? Doncs el més fàcil és respondre-ho amb una altra pregunta: algú s’imagina que a Salamanca es fes una Feria del Libro en Español? No, oi?
No. A Salamanca o a Valladolid no faran una fira del llibre en espanyol perquè ja els tenen tots. No els cal promocionar-los, ni als llibres en espanyol, ni als autors en espanyol, ni als lectors en espanyol. És la seva llengua, per defecte. Si algú va a un hospital a Salamanca, que no pateixi, que li parlaran en espanyol. I si una criatura va a una escola a Valladolid, que tampoc no pateixi, perquè les classes les hi faran en espanyol. I ni a Salamanca ni a Valladolid no els calen llibreries especialitzades en llibres en català perquè ja les hi tenen totes d’especialitzades en llibre en espanyol.
Vet aquí, doncs, la raó de la nostra Fira del Llibre en Català, la tercera, per cert. Aquí, el català no és la llengua òbvia, per defecte, com l’espanyol ho és per a ells, monolingüe com és el seu país. No és la que trobes als cinemes o als espectacles infantils. No sol ser la que sents parlar a la policia, o als funcionaris, ni als cambrers, ni a les urgències, ni als patis de les escoles, ni... De la llengua catalana les lleis diuen que és la pròpia, però a hores d’ara ja només és la pròpia, i encara a estones, d’un terç dels que vivim a Catalunya.
I és per això que calen exercicis tan estranys com fer fires del llibre en català. Una fira, la de Terrassa, resultat d’un voluntarisme generós en què bona gent, i sobretot bons patriotes, dediquen les seves hores lliures al llarg de l’any –i alguns calerons– per tal de poder presentar un programa d’actes que no te l’acabes. Un programa que, si bades, pots acabar pensant que som a Salamanca o a Valladolid, però no en un dia de fira, sinó en un dia normal i corrent. Un programa amb més una quarantena d’institucions col·laboradores i una cinquantena d’activitats que van des de mig setembre –amb un brillant inici a càrrec de Jaume Aulet i els de Terrassa Glosa– i fins al 9 d’octubre.
El paraigua amb el qual es presenten els organitzadors és el de la Comissió de Llengua i Cultura del Consell Local de la República de Terrassa. Això tampoc no ho veurem ni a Salamanca ni a Valladolid, és clar. Allà no en tenen de comissions de llengua i cultura en un consell local d’una república. I no per res, sinó perquè pel que sembla tampoc no aspiren a tenir-la perquè ja es troben còmodes amb la seva monarquia. Ja s’ho faran...
I és que, com sabem, al nostre país res no és obvi, res no és el que sembla ni el que hauria de ser. Afortunadament, com ja s’ocuparà la Fira del Llibre en Català de demostrar, de llibres i d’autors i de traductors en català en tenim a cor què vols, cor què desitges. Però ja fa uns centenars d’anys que hi ha qui s’obstina a arraconar la llengua catalana, considerant-la una nosa, una molèstia, resultat –diuen– de les suposades actituds autoritàries dels qui els és pròpia. I allò que no dirien mai d’un altre país, que el més natural del món és haver de parlar francès a França o alemany a Alemanya, com a espanyol a Espanya, als Països Catalans ho troben propi de feixistes a qui cal vigilar, i imposar lleis restrictives, i castigar si no en fan cas.
És cert: una Fira del Llibre no seria una anomalia, ho és que se n’hagi de fer una del llibre en català, com a arma d’autodefensa nacional. I no per llençar llibres al cap de ningú, sinó simplement per comprar-los i llegir-los. Ja veieu si en som de perillosos els que voldríem que, efectivament, el català fos la llengua pròpia de la nació.