El 13 de juliol es va celebrar el Dia Internacional del Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH), una data promoguda per entitats com la Federació Catalana i la Federació Espanyola d’Associacions d’Ajuda al TDAH, que han sol·licitat el seu reconeixement oficial a l’Organització Mundial de la Salut.
Lluny de ser una commemoració anecdòtica, aquesta jornada continua sent necessària i urgent. Perquè encara avui, parlar de TDAH és trencar estereotips, combatre la desinformació i reconèixer una realitat que afecta milers de persones que sovint viuen en silenci, jutjades o invisibilitzades.
Una ment que processa diferent
El TDAH és una condició neurodivergent real, no una excusa ni una moda. Afecta entre el 5 i el 7 % de la població infantil i entre el 4 i el 5 % de les persones adultes, però a l’Estat espanyol només l’1,2 % d’adults han estat diagnosticats. Això evidencia un infradiagnòstic alarmant, especialment en dones.
El problema no és la diferència, sinó la manca de comprensió cap a aquesta diferència. Moltes persones adultes viuen amb TDAH sense saber-ho, arrossegant una sensació de fracàs, caos intern, autoexigència extrema i una pregunta recurrent: Què faig malament?
El TDAH també té gènere
Els símptomes en dones solen ser més interns i menys visibles: ansietat, fatiga mental, bloquejos, sensibilitat elevada, dificultat per prendre decisions i una intensa vida emocional. A diferència dels nens amb hiperactivitat, moltes nenes passen desapercebudes a l’escola i, ja d’adultes, acaben rebent diagnòstics erronis com depressió o trastorns d’ansietat.
Els instruments diagnòstics habituals han estat dissenyats a partir de conductes masculines. I això genera un biaix de gènere que perpetua el silenci. A les II Jornades “Dona i TDAH”, es va destacar també la influència dels canvis hormonals (menstruació, embaràs, menopausa) en l’evolució dels símptomes, una variable encara poc considerada clínicament.
Una altra manera de sentir i entendre
En el meu cas, el diagnòstic va arribar tard. I darrere d’aquell retard hi havia anys de dubtes, angoixa i autoexigència. Anys pensant que el problema era jo. El que realment faltava era informació. Comprendre com funciona la meva ment va ser el primer pas per començar a perdonar-me.
Les persones amb TDAH no som només “despistades”. Tenim mons interns intensos, pensem en espiral, sentim amb profunditat, podem ser creatives, sensibles i brillants, però també bloquejar-nos en entorns massa rígids o exigents.
Un diagnòstic que canvia vides
Quan el diagnòstic no arriba, les conseqüències es multipliquen: baixa autoestima, dificultats laborals o escolars, aïllament emocional, frustració o ansietat crònica. I és molt habitual que a l’edat adulta es consulti per altres símptomes sense que ningú arribi a detectar el TDAH.
Afortunadament, cada vegada més professionals comencen a identificar-lo. Però encara queda molta feina pendent en formació, detecció primerenca i acompanyament.
Cap a una mirada més inclusiva
Parlar de TDAH avui és parlar també de contextos socials: gènere, classe, trauma, accés a la salut mental. Tot hi influeix. No és el mateix conviure amb TDAH en un entorn empàtic, que en un de rígid, exigent o violent. Per això necessitem una mirada més àmplia, més humana i menys patologitzadora. Diagnòstics ben fets, tractaments adaptats, suport emocional i, sobretot, espais segurs on poder dir “em costa” sense por ni vergonya.
Fer visible allò que ens han fet amagar
Estic escrivint un llibre precisament sobre això. Per desmuntar mites, compartir vivències i donar veu a qui no la va tenir. Perquè quan una persona s’atreveix a parlar, moltes altres deixen de sentir-se soles. Encara hi ha massa persones adultes amb TDAH que no ho saben. Viuen amb culpa, bloqueig i la sensació d’estar trencades. Aquest 13 de juliol és una oportunitat per trencar el silenci. Per reconèixer que hi ha altres maneres de pensar, sentir i viure. I que la diferència no s’ha de corregir, sinó comprendre.