Algú pot pensar que el títol és exagerat, però les tendències apunten al fet que els 45 °C estan a tocar. L’evolució del canvi climàtic, les dades i diferents estudis situen Catalunya com una de les àrees més crítiques en què impacta la calor i altres fenòmens meteorològics extrems.
I no estem preparats. L’escalfament global en els darrers cinc anys ha estat d’1,4 °C i a Catalunya, de 2 °C. Els habitatges, els equipaments i l’espai públic no estan preparats, en la majoria dels casos, per a la nova situació. Hem batut tots els rècords de temperatura de dia i de nit. Hem vist com en algun indret europeu es fonia l’asfalt i es deformaven les vies del tren, aquí també. Veiem grans incendis, amb el gran impacte ambiental i social.
El Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics de Catalunya 2025 situa Catalunya en una tendència clara cap a l’increment extrem de la calor, i aconsella orientar estratègies polítiques de mitigació i adaptació davant l’emergència climàtica. Adaptar-se a aquest clima ja no és una opció, sinó una responsabilitat col·lectiva que interpel·la tothom, administracions i societat civil. La calor extrema afecta la vida, la salut mental, les baixes laborals, les empreses i els comerços i l’economia en general.
Els efectes de la calor extrema no afecten tothom igual. Hi ha un biaix econòmic i de gènere. L’informe elaborat per l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) analitza com la desigualtat socioeconòmica determina la capacitat de la població de la província de Barcelona per protegir-se de la calor extrema. El text sosté que la mortalitat i el patiment per les altes temperatures no són accidents meteorològics, sinó el resultat d’una bretxa de renda que condiciona l’accés a l’aire condicionat i la qualitat de l’habitatge. Així, les rendes superiors a 3.000 euros arriben a un accés a l’aire condicionat del 71% i les de menys, al 37%. L’estudi destaca que les persones més vulnerables són les dones grans que viuen soles en edificis i barris de rendes baixes.
És evident que necessitem preparar-nos. No hi ha repte més important que planificar la protecció de les nostres vides, dels nostres habitatges, de les nostres empreses i comerços, dels nostres espais públics de relació i convivència. Cal canviar les prioritats de les inversions. Davant d’aquesta situació d’emergència climàtica, cal fer-se algunes preguntes: és més necessari ampliar l’aeroport del Prat i continuar amb el IV Cinturó, o redirigir aquests recursos a refrigerar totes les nostres escoles, incrementar els espais d’ombra a les ciutats amb tendals i més arbres, i promoure les comunitats energètiques ciutadanes, empresarials i comercials?
M’atreveixo a apuntar algunes prioritats: refrigerar tots els equipaments educatius; naturalitzar els patis de les escoles; multiplicar els tendals als carrers per aconseguir més ombra; que els refugis climàtics estiguin oberts tot l’any; plantar més arbres i on no sigui possible instal·lar arbres líquids; gestionar millor els residus municipals i incrementar els índexs de recollida selectiva i reciclatge; incrementar els ajuts a la rehabilitació d’habitatge i a la refrigeració, especialment de les llars més vulnerables; assegurar una bona refrigeració de les residències de gent gran i centres de dia, i vetllar per l’aplicació de la normativa per a totes les persones que treballen a l’exterior i a la via pública.
No es tracta de ser alarmistes o definir-nos com a pessimistes, optimistes, ingenus o negacionistes (negar l’evidència és el pitjor que es pot fer). Crec que és imprescindible una bona combinació entre esperança i realisme. Diuen que l’esperança és la darrera cosa que es perd i en necessitarem molta. Esperança en què de forma col·lectiva serem capaços d’articular fórmules, propostes i iniciatives per viure en uns habitatges i en una Terrassa millor i confortable. Necessitem esperança, i molt realisme per saber d’on partim, i a on necessitem arribar, però també generositat, tolerància, empatia i solidaritat.