Espanya és campiona del món (de futbol). Ho repetirem durant dies, potser durant setmanes. Les televisions ens mostraran una vegada i una altra les mateixes imatges, els polítics competiran per sortir a la fotografia dels campions, les xarxes socials es tenyiran de vermell i groc i, durant unes hores, tindrem la sensació que vivim en un país extraordinari. Però la realitat, tossuda com sempre, no entén de celebracions.
Espanya no és campiona del món en res important. No ho és en educació. No ho és en oportunitats per als joves. No ho és en productivitat, ni en innovació, ni en recerca. No ho és en salut mental, un dels grans drames silenciosos del nostre temps, només cal mirar els índexs de suïcidi, especialment el juvenil. No ho és en habitatge, mentre una generació sencera veu impossible independitzar-se abans dels trenta anys. No ho és en confiança institucional, després de dècades de casos de corrupció que han esquitxat governs de tots els colors polítics. No ho és en la qualitat del debat públic, convertit massa sovint en un espectacle de desqualificacions, insults i propaganda. I, tanmateix, guanyem un Mundial i actuem com si tot això deixés d’existir.
És fascinant la nostra capacitat per substituir els problemes reals per una eufòria efímera. Ens emocionem durant cent vint minuts, però romanem indiferents davant d’anys de fracàs escolar, de professionals de l’educació exhausts, de famílies desorientades, de joves que acumulen frustració i de persones que esperen mesos per rebre atenció psicològica, ajuts a la dependència o qualsevol altra prestació a favor del ciutadà.
De fet, el problema no és el futbol. El futbol és esforç, talent, treball en equip i superació. El problema és la societat que converteix una victòria esportiva en un narcòtic col·lectiu. Els romans ja ho havien descobert fa més de dos mil anys: “Panem et circenses”. Pa i circ. Mentre el poble s’entretingui, preguntarà menys. Mentre celebri, protestarà menys. Mentre s’emocioni, pensarà menys. Han canviat els emperadors pels governs, els amfiteatres pels estadis i els gladiadors pels futbolistes, però el mecanisme continua funcionant amb una eficàcia sorprenent.
Espanya és molt bona, gairebé campiona del món, en atur juvenil –Espanya ha estat durant molts anys entre els països amb l’atur juvenil més elevat de la UE i de l’OCDE–; abandonament escolar prematur –continua situant-se entre els més elevats de la Unió Europea, tot i la millora dels últims anys–; emancipació juvenil molt tardana –els joves espanyols són dels que més triguen a marxar de casa dels pares dins d’Europa–; temporalitat laboral i dificultat d’accés a l’habitatge continuen sent problemes estructurals, especialment entre els joves; i narcotràfic –Espanya és una de les principals portes d’entrada de la cocaïna a Europa, especialment pels ports d’Algesires i de València.
No ens escandalitza que Espanya continuï tenint dificultats per reduir l’abandonament escolar. No ens mobilitza que milers de joves no puguin construir un projecte de vida perquè els sous no els permeten pagar un lloguer. No ocupen hores de tertúlies les llistes d’espera sanitàries, ni la pèrdua de confiança en les institucions, ni els continus escàndols polítics que, des de fa dècades, erosionen la credibilitat democràtica. Ens hi acostumem. Ens resignem. I quan arriba una gran victòria esportiva, sembla que tot això desaparegui sota una allau de confeti que esclata darrere l’escenari.
Som una societat extraordinàriament conformista. Ens costa molt més exigir excel·lència als qui governen que als qui juguen a futbol. Demanem als esportistes compromís, disciplina, sacrifici i resultats, mentre acceptem amb una resignació desconcertant la mediocritat política, la polarització permanent i una administració massa sovint lenta, burocràtica i allunyada dels problemes quotidians de les persones.
No hi ha res dolent a celebrar una Copa del Món. El que és preocupant és convertir-la en una excusa per deixar de mirar la realitat. Perquè un Mundial no millora les escoles. Un Mundial no redueix les llistes d’espera. Un Mundial no fa desaparèixer la corrupció. Un Mundial no ajuda els nostres adolescents a trobar sentit a la seva vida. Un Mundial no garanteix un futur millor als nostres fills, ni als nostres avis ni tan sols a nosaltres mateixos.
Les copes omplen vitrines. Els titulars duren uns dies. Les fotografies acaben en un arxiu. Però la qualitat d’un país no es mesura pel nombre de trofeus esportius que exhibeix ni per les estrelles en una samarreta, sinó per la qualitat de la seva educació, per la salut dels seus ciutadans, per la confiança en les seves institucions, per la dignitat dels seus serveis públics i per les oportunitats i solvència que ofereix als seus ciutadans.
El dia que celebrem amb la mateixa passió una reducció del fracàs escolar, un gran pacte educatiu, una caiguda significativa dels problemes de salut mental, una política capaç de recuperar la confiança dels ciutadans o una generació de joves que pugui viure millor que la dels seus pares, aquell dia sí que podrem començar a parlar d’un país campió del món. Fins aleshores, continuarem enaltint una victòria esportiva davant d’un fracàs com a societat.
Mentre en un país guanyi més diners un futbolista que un oncòleg, que un docent o que un investigador clínic, no podrem considerar-nos campions de res.