I, aquest diumenge, en la final del Mundial 2026, vaig decidir asseure’m al seu costat i intentar entendre per què milions de persones aturen el món per veure vint-i-dos homes perseguint una pilota.
El que vaig veure, però, va anar molt més enllà del meu desinterès habitual. Vaig veure un xoc de maneres d’entendre el joc… i la vida. I, com a pare, vaig rebre una lliçó que no esperava trobar en un camp de futbol.
Del costat de l’Argentina, el que es va escenificar van ser els pitjors valors antiesportius: simulacions constants, provocacions i una lectura del reglament feta amb bisturí, sempre buscant el límit. La vella “viveza criolla” —aquesta manera d’entendre el joc basada en l’astúcia, la picardia i l’explotació del límit de les normes— convertida en una pedagogia tan errònia com influent per a milions d’infants.
Les dades disciplinàries del torneig ho deixen clar: l’Argentina va acabar la final amb 5 targetes grogues i 1 vermella. Espanya no va sumar cap targeta al mateix partit.
La diferència no és menor: és una manera d’entendre el joc.
A més, molts aficionats van tenir la sensació que les decisions arbitrals s’inclinaven massa sovint cap al mateix costat. Penals discutibles, grogues que no arribaven, permissivitat en accions que en altres equips haurien estat sancionades. No puc afirmar que hi hagués res més que percepcions —això correspon a qui ha d’investigar-ho—, però la conversa pública va ser intensa i persistent.
I aleshores vaig mirar l’altra banda del camp. Vaig mirar Espanya.
Espanya no va jugar només a futbol; el va interpretar. Amb elegància, amb respecte, amb una serenor que desmentia la tensió de la final. Cada duel, cada passada, cada protesta continguda dibuixava una manera d’entendre l’esport que, honestament, em va sorprendre.
I, sobretot, Espanya va demostrar una cosa que el meu fill va entendre sense que jo li digués res: va triomfar el col·lectiu per damunt de l’individual.
Mentre l’Argentina s’aferrava a fogonades solitàries, a l’ego i a l’instint, Espanya teixia la victòria on els seus onze jugadors avançaven com un organisme únic, respirant al mateix ritme, movent-se amb una harmonia que només neix quan el “jo” es rendeix al “nosaltres”. Cap nom per damunt de l’equip, cap lluentor individual eclipsant la idea compartida.
El meu fill va celebrar el gol saltant per la sala. Jo, celebrava una altra cosa: que, sense adonar-me’n, ell m’havia canviat la mirada. Durant anys vaig dir que no m’agradava el futbol, que era soroll i exageració. Però aquest Mundial l’he vist a través dels seus ulls, i això ho transforma tot. Ell no hi veu geopolítica ni discursos enverinats. Però sí que percep, amb aquella lucidesa instintiva dels nens, quan l’arbitratge no respira equitat. Tot i això, el que domina en la seva mirada és una altra cosa: l’emoció en estat pur, l’esforç compartit, la il·lusió d’un equip que es mou com un sol cos. I, mirant-lo, he entès que el futbol pot ser exactament això: una finestra a la innocència, a la passió neta, a la certesa que el col·lectiu —quan és autèntic— pot superar qualsevol individualisme.
Gràcies a ell, he descobert que el futbol pot ser un llenguatge que uneix, que educa i que explica el món amb una sinceritat que els adults sovint hem perdut. I aquest diumenge, mentre ell cridava de felicitat, vaig comprendre que potser sí que m’agrada el futbol. O, si més no, m’agrada el futbol tal com ell el veu: honest, compartit, jugat amb el cor i celebrat amb l’ànima.
El futbol és un mirall. I aquest diumenge, el mirall ens va retornar una imatge que val la pena conservar: es pot guanyar sense embrutar-se la samarreta.