Aquests dies vivim amb angoixa l’aparició de nous incendis al nostre voltant, sovint amb conseqüències catastròfiques per a la natura, els nostres habitatges o la nostra manera de viure.
Els incendis, però, són també fenòmens naturals que actuen com a reguladors dels ecosistemes: netegen l’excés de biomassa acumulada, mineralitzen nutrients essencials perquè altres espècies puguin créixer i, en definitiva, formen part del funcionament habitual de molts entorns. El que potser no és tan conegut és que el fum dels grans incendis té la capacitat de viatjar milers de quilòmetres per l’atmosfera i arribar fins a zones remotes de l’oceà.
Aquest fum conté sovint partícules de ferro, un micronutrient essencial que, en dipositar-se sobre la superfície marina, pot fer créixer el fitoplàncton: les petites algues microscòpiques que sostenen la cadena alimentària dels oceans. En les àrees on el ferro escasseja, com per exemple zones de l’Atlàntic Nord o l’oceà Austral, aquesta aportació pot desencadenar autèntiques floracions de fitoplàncton, prou intenses per detectar-se fins i tot des de satèl·lits, com va passar després dels grans incendis d’Austràlia de 2020. Aquesta connexió es coneix des de fa anys, però fins ara no s’havia avaluat en l’àmbit global com el canvi climàtic, en alterar el comportament dels incendis, pot acabar afectant la vida marina. Els éssers humans som responsables d’aquests canvis en els incendis de manera directa, per exemple, en canviar els usos del sòl, però també, cada cop més, de manera indirecta, en modificar les condicions climàtiques que els fan més freqüents i intensos.
Molts dels models climàtics que fem servir habitualment només tenen en compte la primera via, és a dir, l’acció directa dels éssers humans en l’activitat dels focs deguda, per exemple, a la desforestació o l’abandonament de terres de conreu. Al nostre equip de recerca, del Departament de Ciències de la Terra del Barcelona Supercomputing Center (BSC), amb l’ajuda de col·laboradors internacionals, hem incorporat l’efecte del canvi climàtic sobre l’activitat futura dels incendis, comparant diferents escenaris socioeconòmics. Els resultats, publicats recentment a Nature Climate Change, mostren que, només a conseqüència del canvi climàtic, els incendis de finals de segle podrien arribar a emetre gairebé el doble de partícules de ferro que si no considerem aquest efecte. En una zona tan rellevant per al clima global com l’Atlàntic Nord, on el ferro és escàs, aquest augment podria arribar a impulsar de manera significativa la productivitat marina deguda a la deposició de ferro.
No obstant això, això no implica necessàriament que l’efecte del canvi climàtic en els focs sigui positiu. El fum és una barreja complexa de substàncies: algunes actuen com a nutrients, però n’hi pot haver també de tòxiques, i encara ens queda molta feina per entendre com el fum afecta realment la vida sota l’aigua. El que sí que ens demostra aquest estudi és que els incendis, l’atmosfera i els oceans no funcionen com a elements desvinculats entre ells, sinó que estan connectats per fluxos de matèria i energia que travessen continents. Aquesta és, en el fons, la gran lliçó del nostre treball: per entendre el clima i avaluar els efectes del canvi climàtic cal mirar més enllà de cada peça per separat. Un incendi a Sibèria o a Austràlia pot alterar la productivitat d’un oceà a milers de quilòmetres de distància, i aquest canvi en la vida marina, al seu torn, pot repercutir en el cicle del carboni i, per tant, en el clima que experimentarem tots plegats. Ecosistemes terrestres i oceànics, atmosfera i biosfera formen part d’un mateix sistema, ple de connexions i de retroalimentacions. Els éssers humans hi formen part, i introduïm canvis que no només tenen conseqüències en l’àmbit local, sinó que es transmeten a través d’aquestes cadenes.
Per això, en els grups de recerca sobre clima, cada cop hi treballem equips més multidisciplinaris, capaços d’entendre i integrar factors que, a primer cop d’ull, semblen pertànyer a mons ben diferents, des de la química de l’atmosfera fins a la biologia marina, però que en realitat formen part d’una mateixa història.