El cim de la Mola, amb el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt i el paisatge natural que l’envolta, ha estat durant dècades un dels referents patrimonials i excursionistes més estimats del nostre país.
Un espai on conflueixen natura, història i emoció col·lectiva. Però avui, aquell far que il·luminava les generacions de caminants ja no brilla amb la mateixa força.
El que abans era una experiència viva s’ha convertit en un indret intervingut i abandonat. Els accessos al pati del monestir estan barrats, les estructures històriques envoltades de sacs de runa, i el paisatge humà —aquell que donava sentit a la pujada— ha desaparegut completament.
La decisió de la Diputació de Barcelona de no tornar a concessionar l’espai de restauració ha trencat l’equilibri que, durant anys, havien garantit els gestors privats: servei de bar i cuina, sí, però també acollida al visitant, informació sobre el parc natural, vigilància de fet i una cura constant de l’entorn.
Ara, cap d’aquestes funcions no s’exerceix. I com a resultat, la Mola acumula més dies tancada que mai, i posa en evidència la incapacitat de l’administració pública per gestionar equipaments d’aquesta naturalesa amb la continuïtat i la sensibilitat que exigeixen.
Mentrestant, altres espais de muntanya demostren que una altra gestió és possible. A Montserrat trobem serveis per al visitant, restauració i una estructura de governança que incorpora la participació del territori. I si la FEEC és capaç de mantenir 13 refugis guardats dins una xarxa de 31 punts a tot Catalunya, com pot ser que la Diputació no sigui capaç de garantir uns mínims al cim de Sant Llorenç? Què falla, exactament, als despatxos de Can Serra?
A aquest escenari s’afegeix la intensificació dels vols d’helicòpter per al transport de material. Més enllà del malbaratament de recursos públics, aquestes operacions s’han convertit en una molèstia per als veïns de les Pedritxes i Cavall Bernat, ja que s’utilitza l’esplanada del davant del Club Esportiu Terrassa com a heliport improvisat. L’impacte acústic i ambiental és evident. Això és sostenibilitat? Això és Agenda 2030?
Sap greu constatar que decisions tan transcendentals es prenguin des de la distància. El diputat d’Espais Naturals, Xesco Gomar, viu lluny de la realitat quotidiana del parc i sembla no haver trobat encara temps per acostar-s’hi, escoltar el territori i entendre què representa realment la Mola. I tampoc no ajuda el silenci de l’alcalde de Matadepera, Guillem Montagut, que no ha defensat l’autonomia municipal ni ha mostrat lideratge davant una planificació imposada.
Preservar no és desertitzar. Protegir no és imposar. I governar no hauria de voler dir fer-ho des de la distància, ignorant el coneixement i l’afecte del territori. Si volem revertir la situació, cal voluntat política, escolta activa i respecte pel que ha funcionat durant dècades. La Mola no necessita intervencions buides. Necessita tornar a tenir ànima.