Si heu continuat després de llegir el títol, gràcies! En una societat lectora de tuits i de titulars com la nostra, encetar així un article sé que serà poc ortodox, però totalment intencionat.
Perquè parlar de comunicació política com a comunicadora política que fa més de deu anys que hi treballa té riscos, però espero que m’acompanyeu en la reflexió crítica que em sobrevola fa mesos.
Ningú negarà que la comunicació és una eina poderosa en política. Hi estarem tots d’acord. Però no sempre s’exerceix des de la professionalitat i un mal ús la banalitza. Allò que diem fer política a cop de tuit, que jo anomeno la política “influencer”, en seria un exemple. Una gestió municipal que es basa predominantment en tuits, comentaris i resposta a queixes a xarxes té uns riscos clars, com són la superficialitat, la gestió reactiva en lloc d’una proactiva, el populisme i la desinformació. I arribats aquí alguns diran (direu), aquesta pràctica ens permet una comunicació més directa i immediata entre els ciutadans i els representants polítics. I aquí està, per mi, la trampa! La immediatesa no sempre és la millor via, la comunicació directa no sempre és la via correcta. La immediatesa respon a la mateixa lògica que la dels “influencers”; la notorietat i l’interès personal. I si traduïm aquesta darrera frase a la política, vol dir prioritzar l’interès personal i del partit i oblidar-se de l’interès general que és el bon govern per afrontar els reptes d’aquest complex món. Quants exemples de presa de decisions superficials hem viscut en els darrers anys a la ciutat després de queixes a xarxes? Quantes decisions preses, després matisades i finalment no realitzades? I si no tinc accés a xarxes, les queixes com les canalitzo? Sé que tenim opcions com a ciutadans de participació democràtica, un altre dia podem parlar d’això, avui no és el tema.
I òbviament no estic dient que la ciutadania no ens hem de queixar a xarxes de tot allò que veiem que no funciona a la ciutat, però la política no es fa a les xarxes, es fa gestionant i tenint un model de ciutat. La política “influencer” pot augmentar la visibilitat i la participació a curt termini, però la gestió municipal se centra en la planificació estratègica i la resolució de problemes a llarg termini. Perquè comunicar no és fer!
La màxima de no tot s’hi val a xarxes hauria de ser aplicable i ampliable a no tot s’hi val en comunicació política a xarxes. Banalitzar la política per mitjà de la comunicació no és el camí. Ni per a la política ni per a la comunicació. Missatges polítics que es redueixen a eslògans simplistes provoquen una desconnexió entre ciutadania i política.
La simplificació i trivialització de la política no només erosiona la confiança en les institucions, també dificulta la capacitat de la ciutadania per prendre decisions informades. En definitiva, la comunicació política, com jo l’entenc, ha de fomentar el debat informat, la participació ciutadana i la responsabilitat. Si no és així, alguna cosa estan (estem) fent malament, els polítics i els comunicadors.
En aquest context, és essencial que els governs municipals apostin per una comunicació que vagi més enllà del titular fàcil i que promogui una ciutadania informada i crítica. No es tracta de rebutjar l’ús de les xarxes socials, sinó d’integrar-les dins d’una estratègia comunicativa coherent i responsable. Cal que els representants polítics siguin conscients del seu paper i evitin caure en la temptació de convertir-se en creadors de contingut a la recerca de notorietat, en comptes de prioritzar l’interès públic i la bona governança.
A Terrassa, com a moltes altres ciutats, aquesta tendència s’ha fet evident en diverses ocasions, amb casos en què la viralització d’un problema ha portat a respostes immediates, però poc efectives a llarg termini. És necessari reflexionar sobre quin model de comunicació política volem i exigir més profunditat en el debat públic. La política ha de recuperar el seu esperit de servei i deixar de banda el seu vessant més superficial i efectista.
I la ciutadania també té (tenim) un paper en aquesta equació: cal exigir transparència, però també solidesa en la presa de decisions. No podem conformar-nos amb respostes ràpides i efectistes, sinó que hem de reclamar una política basada en criteris tècnics, en la planificació i en una gestió realment eficaç. A més, és important que com a ciutadanes no ens quedem només en la crítica a xarxes socials, sinó que també participem activament en els espais de decisió que tenim a l’abast. La política no pot ser només un espectacle digital, ha de ser un espai de construcció col·lectiva en què tothom pugui aportar i influir amb arguments sòlids i ben informats. Només així podrem construir una democràcia més madura i una gestió municipal realment enfocada a les necessitats de la població, més enllà dels m’agrada i els retuits. Perquè els m’agrada no ho són tot!