A poc a poc, però de manera progressiva i constant, els que vivim en el món rural ens sentim “okupats” en tots aquells espais dels quals anys enrere gaudíem.
El creixement del país, en habitants, produeix una massificació de vida a les grans àrees urbanes que motiva la necessitat de sortir-ne, ni que sigui per unes hores. Milers, desenes de milers de persones, busquen arreu on poder gaudir d’un mínim d’aire fresc i vida natural, abans de tornar a l’eixam habitual.
I ens toca als que vivim en el rerepaís rebre totes aquestes allaus, amb tot el que suposa de pèrdua de qualitat de vida, i fins i tot de seguretat. Les nostres carreteres s’omplen de centenars de ciclistes, i al mateix temps de centenars de motoristes, tots plegats, units a milers de vehicles, plens de gent que busca qualsevol indret per parar i “okupar” espais, privats o públics.
És així com els de tota la vida hem perdut possibilitats d’anar a les rieres dels nostres territoris, als gorgs on des de petits ens banyàvem i vam aprendre a nadar, on en caps de setmana o festes especials buscàvem per anar-hi a passar el dia. Això s’ha acabat. Des d’ara i fins a finals de setembre o principis d’octubre, tots els espais, tots els indrets queden “okupats” per grups, colles o famílies que en prenen possessió des de primeres hores del matí fins a darreres hores de la tarda. Allà podem veure, en espais reduïts, vint, trenta o quaranta persones, acompanyades de vuit o deu gossos que saltaran, menjaran i deixaran la seva empremta, sense ser conscients que el medi natural té uns límits per sobreviure.
I no solament “okuparan” espais, en general, sinó també els protegits per llei, per tal d’evitar la seva degradació i destrucció. En els propers dies, petits ajuntaments, amb pobres mitjans, hauran de posar en marxa campanyes de prevenció i prohibició d’acampada, visita i bany a zones com Riera de Merlès (Berguedà), Ribera Salada (Solsonès), Torrent de la Cabana (Ripollès), només per enumerar-ne uns pocs dels centenars existents a tot el país.
És una lluita esgotadora i desoladora per manca d’un mínim de respecte al medi ambient i de conscienciació de la fragilitat de flora i fauna, davant l’allau de gent que creu tenir el dret a fer ús del territori amb plena i absoluta llibertat. Alguns creuen que amagant les deixalles sota mates de boix o posant-hi uns quants rocs al damunt n’hi ha prou perquè el problema quedi resolt. Altres es banyaran i aprofitaran per utilitzar sabons i xampús per fer neteja, i tots plegats faran les seves necessitats una mica per tot arreu.
Els ajuntaments que tinguin espais protegits per llei hauran de demanar ajuts per contractar alguns informadors, per mirar de contenir l’allau, i veuran que només d’acord amb sancions dures i contundents se’n sortiran mínimament, no sense constants problemes i conflictes. Els cossos policials no donen l’abast. De fet, hem de parlar de Mossos i guardes rurals, insuficients per vigilar i protegir centenars d’espais especials, de manera que només el final d’estiu permet poder recuperar una mínima normalitat que cal aprofitar per fer neteja i constatar els danys causats. I així fins a les noves onades que segons el temps poden arribar la propera Pasqua, o una mica més tard. Queda clar que sense la deguda conscienciació, acompanyada de mesures molt radicals i immediates, el rerepaís està en perill.