Publicitat
Opinió

L’adolescència, el renaixement

Diria que és una etapa fantàstica, de descobriment, creixement, consolidació i explosió de les coses de la vida, de la personalitat. Us he sorprès, oi? Pensàveu que diria que l’adolescència és una fase plena d’actituds rebels, de contradiccions, de discrepàncies, de confrontació… I és clar que ho és, però el que heu/hem d’entendre tots els pares que tenim o tindrem fills en aquesta franja de la maduració humana és que és exactament aquest el moment en què els nostres progenitors tornen a néixer i han de decidir coses que seran per a tota la seva vida. El seu ego, el seu jo, escalfat per les hormones, es reivindica per començar a definir una identitat que al cap i a la fi els definirà com a persones. Els pares, arribat aquest moment, ja no som els herois dels nostres fills, ni som escoltats ni sentits com fa uns anys enrere. Ara els protagonistes són els amics, són aquests a qui toca ser els seus aliats, els seus admirats, els seus còmplices, els seus tot. Els pares som una "molèstia", un "rotllo", un "pal" que no entenem res de la seva vida.

Els nostres infants van néixer físicament el dia que varen venir en aquest món però el seu naixement real, el vàlid, el que els acabarà marcant una manera de fer, sentir, pensar, parlar…, és en l’adolescència. Serà doncs el renaixement dels nostres fills.

Veurem com a normal les maneres irades i les respostes punyents, forma part de la pel·lícula, altra cosa serà que traspassin els límits i les normes de l’educació bàsica i els valors indispensables per a la convivència. Els pares continuarem governant el cavall, no fos que se’ns desboqués, però en aquest joc de regnes haurem de combinar dosis de cessió en la batalla per aconseguir objectius. No passa res per donar una mica d’espai a algunes reaccions una mica transgressores però tindrem sempre la corda ben agafada per si cal tensar-la amb la paraula i sobretot amb els fets.

L’equilibri en el joc de la negociació entre el que toca i el que no toca serà fonamental per sortir guanyadors de la batalla, complicada, que és l’educació dels nostres fills, sobretot quan són adolescents.

L’adolescència és un bon moment per anar retirant ferros de la bastida del proteccionisme. Créixer vol dir valer-se per un mateix i, si protegim massa els nostres fills quan són infants i no anem confiant en ells perquè vagin assumint certs riscos, sempre observats per nosaltres, la seva tolerància a la frustració, la seva autonomia personal i la seva autoestima es veuran debilitades davant d’una societat cada cop més exigent i cruel. Educar també vol dir confiar i si traslladem missatges del com viure però no els deixem que els practiquin no sabrem mai si estan preparats per sortir-se’n. Si diem a un nen com s’ha de creuar un carrer (mirant ambdues bandes) però sempre quan s’acosta a la vorera l’agafem de la mà serà difícil saber si sap creuar sol o no. Si a un adolescent no el deixem que posi en pràctica totes aquelles coses amb què en els anys anteriors l’hem anat "bombardejant", potser en el present el protegirem, però a mitjà i a llarg termini li haurem fet una veritable marranada.

Tapem els nostres fills amb plàstics molestos quan són petits al cotxet i fa una mica de fred, acompanyem els nostres fills fins a la porta de l’escola, preparem la seva bossa d’esports, recollim la motxilla només sortir per la porta del centre educatiu, permetem que es deixin menjar al plat si no tenen gaire gana i un llarg etcètera. Haurem de reflexionar sobre com eduquem, si ho fem sota la llei de la protecció total o potser caldrà començar a fer-ho sobre la confiança, l’acompanyament i la supervisió, per tal que quan arribin a una certa edat (18 anys) sàpiguen anar pel món.

Publicitat
To Top