Publicitat
Opinió

No et vull convèncer de res

Porto viscuts 16.790 dies de la meva vida i, si l’estadística s’ajusta a la realitat, me’n quedaran 13.140 per finalitzar el meu pas per aquest món. És possible que n’hi hagi d’altres, de vides vull dir, és possible que em reencarni en una papallona i també és possible que les guerres del món desapareguin, però com que no m’agrada viure en l’estadística ni tampoc amb el que podria ser possible deixeu-me que us parli de les coses que realment són importants.

L’altre dia la meva filla adolescent m’acusava d’intentar "menjar-li el coco" amb les meves correccions respecte del seu comportament i la seva manera de parlar i de vestir. No és que fos res fora del normal, l’efervescència de l’edat, però jo vaig exercir de pare i li vaig dir el que pensava. Ella amb to altiu em deia (tots ho hem fet) que era la seva vida i que la deixés decidir per ella mateixa, que tenia molt clares les coses i bla, bla, bla… Mentre ella parlava el meu cervell anava maquinant quina havia de ser la meva següent reacció i vaig plantejar-me l’opció de cridar (desestimada), la possibilitat de rebatre els seus arguments contràriament al que ella em deia (anul·lada) i finalment vaig pensar que era millor donar-li la raó.

"Mira filla -li vaig dir- és veritat, tens raó en el que dius i crec que el que farem a partir d’ara és viure a la teva manera, com a tu t’agrada, jo també parlaré i vestiré com tu perquè crec que ja n’hi ha prou de fer el que la gent ens diu, allò que diuen normal." La meva filla em mirava amb una cara desencaixada, i després de donar-li unes quantes voltes a tot plegat va i em deixa caure: "Pare, t’has tornat boig, tu no pots parlar i vestir com jo, no és normal. Que ho faci jo és el que toca però a la teva edat aquestes coses no es fan, jo no les faré quan tingui la teva edat. No ets pas un adolescent".

En aquell moment vaig entendre algunes coses. La primera és que havia encertat l’estratègia de la conversa; la segona és que la meva filla sabia que allò que feia era el que tocava per a l’edat, i la tercera i més important és que estava preparada per, més tard, quan toqués, comportar-se a raó dels valors que des de petita intento transmetre, ho faria.

A les persones, especialment les joves, no els hem de convèncer de gaires coses, només cal preparar-los per a les grans decisions i això es fa amb la coherència de l’actuació pròpia (la de l’adult) i una comunicació fluida, n’estic convençut.

Sempre he pensat que la feina dels pares i mares rau a preparar els nostres fills per als grans moments en la presa de decisions. Nosaltres, els pares, no serem al costat en el precís moment que algú en una discoteca els ofereixi droga, tampoc hi serem en la seva primera relació sexual i en les de després tampoc i així tot allò que considerem important. Hem de preparar els nostres fills perquè quan arribin en aquesta cruïlla que és la presa de decisions estiguin posicionats per fer allò que ells considerin correcte, de fet és la seva vida. Però també estic convençut que si els referents que tenen, els que els hem donat, s’han basat en l’esforç, la voluntat, el respecte, la coherència i la comunicació tenim molt de guanyat perquè la direcció que agafen sigui la correcta, vist des del nostre sistema de valors.

Les vides dels nostres fills, les triaran ells, ells faran i desfaran, però tinc la convicció que si la transmissió que hem fet ha estat sincera, oberta i directa tenen molts números per sortir-se’n a la vida.

Ara els 13.140 dies que em queden, si les coses són estadísticament normals, els viure una mica més tranquil.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top