L’assimilació de l’Aigua de Mery amb l’aigua de fregar és tan òbvia que no pot ser que hagi passat per alt als creadors del beuratge que ens proposen d’empassar-nos per Festa Major.
Recordem als qui no hagin seguit cap curs accelerat de terrassenquisme que la Mery és com es diu a Terrassa el fregall amb bastó que es feia servir per fregar el terra abans que s’inventés la Rumba. L’Aigua de Mery no pot ser, literalment parlant, una altra cosa que l’aigua bruta que queda a la galleda un cop s’ha fregat el pis. No sembla que el nom afavoreixi gaire el desig de libació, més aviat recorda el mètode que seguia Dràcula per fer-se un te.
Que s’hagi volgut que aquesta aigua bruta doni nom a una beguda amb pretensions d’universalitat local és una cosa que no deixa de meravellar-me. I encara prou que no han volgut anomenar-la “aigua de xena”, que és també una paraula molt terrassenca. La xena, per als terrassenquistes que no hagin acabat de completar el curs, és com s’anomenava l’aigua bruta que quedava als marges o feia tolls a la riera del Palau i que feia la delícia de les mares quan els infants tornàvem a casa fets un “ecce homo” –la meva àvia en deia un “axioma”– després d’haver tingut l’acudit d’anar a jugar pels volts de la riera. Segur que molta gent de la meva edat, especialment els qui vam créixer al sud de la ciutat, saben de què parlo.
L’Aigua de Mery diuen que porta vermut negre, granissat de llimona i Viandox, que és una salsa que en principi es fa servir per donar gust als entrepans de carn de porc o de vedella. Aquesta és una altra cosa del terrassenquisme efervescent que no acabo d’entendre. Es presenta el Viandox com una salsa típicament terrassenca, però la produeix la multinacional Unilever i la comercialitza Knoor, ja es veu que això del terrassenquisme no té fronteres! Tornem, però, a la composició de l’Aigua de Mery que, així a primera vista i sense ser-ne un expert, em recorda, a la baixa, la composició del “whisky soer”: on aquest posa suc de llimona, whisky i angostura, l’Aigua de Mery hi posa granissat de llimona, vermut i Viandox. Què pot sortir malament? Sembla un còctel improvisat en algun pis d’estudiants de l’Escola Industrial.
Per acabar-ho d’adobar, es veu que això s’ha de beure en porró, suposo que després d’esperar pacientment que es fongui el gel del granissat! Sempre m’ha fascinat aquesta enyorança del porró que té certa cultura popular. Pobres noucentistes, tant esforç per portar-nos a un altre nivell i a la que ens descuidem ens surt el cigró... vull dir el porró! Recordem que en una determinada època les tavernes més tronades d’aquest país eren anomenades “tavernes de pet i porró” com a València les anomenaven “de got i punyal”. Cadascú... oi?
A casa dels meus avis, a pagès, el vi es bevia en porró perquè no hi havia altra manera de beure’l de com era d’aspre i malgirvat, el germà del meu avi tenia moltes virtuts, però la de convertir el raïm en vi no era una de les seves més destacades. Quan algú li deia “és fort, aquest vi” ell acostumava a contestar, amb aquella ironia tan pagesa, “no l’heu pas de rosegar”! Ara d’allò que feia el meu oncle avi en diuen vins naturals i tothom els troba tan bons...
En fi, temo que me n’he anat molt lluny. Deu ser cosa de la calor. No se m’acut altra manera d’acabar aquest article que amb un “visca Terrassa”! I que visquin aquells que la volen fer tan gran, tan gran, que es podrà veure fins i tot des dels coets que envia Elon Musk a l’espai!