Publicitat
Opinió

Avançar: caure i aixecar-se, o no

Publicitat

La immensa majoria dels nens i nenes aprenen a anar en bicicleta de dues rodes de ben petits. Guiats i ajudats pels seus pares/mares realitzen repetides vegades la triple acció de pujar, caure i tornar a pujar a la bicicleta. Només els que hi persisteixen, caiguda rere caiguda, acaben realment sabent què és gaudir d’anar en bicicleta, i certament són una gran majoria.

Aquest pujar, pedalar i caure acaba quan amb molta pràctica i persistència un dia s’adonen de quina és la clau del seu funcionament òptim: mantenir la bicicleta en moviment continuat, pedalant en equilibri sense aturar-se. Aquesta acció, realitzada de forma repetitiva damunt de la bicicleta, fa que aleshores no caiguin.

Si traslladéssim aquest mateix aprenentatge a una edat més madura, i els nens/nenes comencessin a anar en bicicleta en la seva etapa d’adolescents amb 14/15 anys, penso que veuríem un percentatge major de fracassos amb molts adults incapaços de mantenir l’equilibri damunt d’una bicicleta de dues rodes.

I aquesta opinió personal la relaciono amb la frase atribuïda a Albert Einstein: "La vida és com anar en bicicleta, per mantenir l’equilibri cal avançar tota l’estona", per fer-nos adonar de la importància que té avançar, fins i tot quan hi ha problemes que ens puguin puntualment fer caure. En l’àmbit de la filosofia general de vida, considero que podríem diferenciar tres grups de persones, dins dels quals cadascú de nosaltres pot situar-s’hi segons cregui:

1/ Aquelles que són marcadament optimistes i sempre ho veuen tot en positiu.

2/ Les que veuen problemes arreu i ho avaluen tot des d’un prisma de negativitat.

3/ Finalment, aquelles que es posicionen en un costat o en l’altre en funció de les circumstàncies.

Sens dubte, les vides de cadascun de nosaltres, tant en l’àmbit personal com en el professional, estan plenes d’oportunitats i reptes, els quals podem entomar en positiu, en negatiu o de forma neutra, en funció de la situació concreta.

Hi ha persones que per justificar el seu propi immobilisme i el seu "veto" al canvi i a la transformació utilitzen frases del tipus "sempre s’ha fet així" o "si funciona no ho toquis", les quals els permeten mantenir-se en el conservadorisme i així evitar bellugar-se, però els provoca el risc de caure, quan el seu "vehicle" s’aturi.

En canvi les persones optimistes/positives, que tenen en la curiositat una de les seves màximes, basen el seu desenvolupament en una mentalitat de millora contínua, aprenent dels mateixos errors, analitzant experiències dels altres i comparant amb les millors pràctiques que troben en el seu entorn global i divers.

Vull acabar compartint una potent reflexió de fa ja quasi 200 anys d’en Charles Darwin: "No és l’espècie més forta la que sobreviu, ni la més intel·ligent, sinó la que més ràpidament s’adapta als canvis".

Adaptar-se als canvis té la seva base en l’aprenentatge continuat sobre les pròpies errades (l’equivalent de les caigudes en bicicleta) i en la millora a partir d’aquestes. Diuen que sense errades/fracassos no hi ha aprenentatges i sense aquests no hi ha millora, i això val per a tothom (optimistes, pessimistes i tota la resta). Com molt bé deia Darwin, en la nostra capacitat d’entomar aquestes situacions de forma adaptativa està la clau del nostre futur desenvolupament.

Deixem doncs d’estar aturats, ancorant-nos en el passat, per entomar el futur amb optimisme, mirant-lo de cara, amb respecte però sense pors, per moure’ns endavant amb positivisme.

Avançant individualment, pas a pas i endavant, és com més col·laborem en el creixement de la nostra societat global, vers una de més pròspera, diversa i igualitària.

Miquel Serracanta, assessor i Coach. miquel.serracanta@solutionsdecisions.com

Publicitat
To Top