Dies enrere, en un altre article, llistava insults i renecs. Amb ànim d’equilibrar mínimament la balança, tibaré de "floretes". Altrament afalacs, elogis o lloances. No vull passar per mal parlat. Obviaré, però, expressions de mal gust, que també n’hi ha dissortadament. El català és idioma de gran tradició i no necessita grolleries per expandir-se.
Matiso, tanmateix, que em deixo seduir per la vessant femenina del tema. És a dir, passo per alt paraules boniques que podem adreçar a un infant/nen. En tot cas, en faig la precisió per tal que tampoc no em trobi qui m’apliqui criteris de "violència de gènere".
Començaré amb "angelet del meu coret". Tot seguit, d’una sola tirada, allí vaig: "Xiqueta, tu vals molt. Ho vals tot. La vida és teva / guapa / bombonet / bonica / tresor / et menjaria a cullerades / no facis cas dels pensaments sinó del teu cos / no et queixis tant. Tu ets el millor que t’ha passat / anem a sucar / nineta a l’aparador del món".
En aquesta tessitura, penso en la figura de n’Stendhal (pseudònim de l’escriptor francès Henri Beyle, del segle XIX). Dotat d’un estil perspicaç, "afinava" la psicologia dels seus personatges… I ho faig perquè, amb el pas del temps, prou senyores ignoren una anècdota ben curiosa i bastida de profunda sornegueria: imagineu la pregunta següent, adreçada hipotèticament a una dama: "Com et dius?"… Estic plenament convençut que deixaria bocabadat l’interlocutor tot responent-li: "Em dic Maria, però ara mateix em pots dir Stendhal". L’explicació rau en una visita seva feta a la basílica de la Santa Creu, a Florència. En sortir, va quedar tocadíssim pel fort impacte i sotragada sentimental de l’art que acabava de veure. D’aquell fet històric, se’n derivà l’anomenada "síndrome d’Sten-dhal"… És com la guspira que dispara el ritme cardíac, la tremolor, el vertigen, la confusió i/o l’emoció de la persona que es trasbalsa quan reconeix algun tipus d’art molt i molt bonic.
Més enllà de trastorn psicosomàtic, esdevé un referent enfront de l’acumulació de bellesa i frondositat en el gaudi artístic. Mirant de trobar algun lligam amb la Covid-19, faig vots a fi que la pandèmia sacsegi el sentiment íntim de tanta gent que, fins fa pocs mesos, vivia d’esquena a la trista realitat social dels desvalguts.
