Opinió

Fem salut mental

Rosa Ferrer

Quan sento dir que la vida no és un camí de roses, no hi estic gens d’acord. Jo crec que la vida és un camí de roses ple d’espines.

Cal aprendre a gaudir de les roses guarint-nos de les espines, tenint en compte que, si un dia ens punxem, podrem treure l’espina i curar la ferida, havent après que hem d’obrir els ulls per veure-les i calcular fins a quin punt estem disposats a gaudir, lliurement, de cada rosa.

Calen el dolor i el patiment? Quantes vegades ens hem fet aquestes preguntes? Quantes vegades hem intentat estalviar el dolor a les persones que estimem, especialment als fills? I quantes vegades ens hem preguntat per què? Amb tot el que els hem protegit, viuen amb angoixa i patiment.

Penseu en una criatura que comença a caminar. Oi que veiem normal que caigui? Oi que les passes són insegures i les cames els fan figa? Això que trobem, i és, normal fa que els animem a seguir caminant fins i tot quan, a vegades, en caure, somiquen i ploren, i amb un somriure els diem: “Vinga que no ha estat res!”.

Penseu què passa quan comencem a fer un esport de zero, o quan en tornem a fer al cap d’un llarg temps de no fer-ne. Oi que, si no mesurem l’esforç, tenim dolor muscular o estem baldats? Veritat que, si no preparem el cos, la musculatura, tenim lesions que ens obliguen a parar pel dolor i a cuidar-nos?

Si cuidem la musculatura, perquè no es malmeti i ens faci patir amb lesions, a voltes absurdes, que massa sovint s’allarguen en el temps i limiten la vida fent-nos patir físicament i emocionalment, per què no fem el mateix amb el cervell? El cervell és un múscul que s’ha d’entrenar, igual que entrenem la resta del cos, i aquest entrenament implica afrontar el dolor quan es presenta un problema, i adquirir els recursos necessaris per a la seva superació, el patiment comença amb la negació del problema.

Com abans comenci aquest entrenament abans desenvoluparem els recursos per afrontar les situacions desagradables i doloroses, alhora que podrem treballar per apartar el patiment inútil de la nostra vida. Per què hem de patir per allò que ha passat si ja no ho podem canviar?, i per què patir per allò que no ha passat i ni sabem si passarà?

L’avi sempre ens deia: “Por mai, respecte sempre, la por et fa feble i et porta pensaments que et paralitzen, el respecte t’ajuda a ser fort i reaccionar davant les situacions que es presenten”. Afegia sempre: “Prepara’t per caure i aixecar-te, entrena’t per rebre un no, raona, argumenta el que vols per arribar al sí. I sobretot sigues constant fent les coses, perquè tot s’ha d’aprendre i allò que avui no et surt amb allò que has après en equivocar-te demà ho aconseguiràs”. Tinc aquestes paraules tan presents i m’han ajudat tant al llarg de la vida.

“Ximple, la taula que t’ha fet mal, pega-li!” Quantes vegades hem sentit aquesta absurda frase? Ni la taula és ximple ni li ha fet mal. No és millor dir per exemple: “Quin cop t’has donat, vida. Has de mirar per on vas, perquè si no te’n donaràs molts, de cops”. Això amb una forta abraçada (que indica que sóc aquí per fer-te costat) i un petó en el nyanyo (que vol dir que sóc amb tu per ajudar-te a guarir el dolor), que sempre cura els cops. Si ens quedem amb la frase “ximple la taula…”, el missatge que va quedant als infants és que tot el que els passa a la vida és culpa del seu entorn i no podran afrontar cap problema, ja que ni tan sols seran capaços de veure’l, puix tindran els ulls clucs.

Publicitat

Patim pel “fracàs”, “la frustració” dels nostres fills, del jovent. Mireu, els que em coneixeu, sabeu que odio la paraula fracàs quan es parla de nens i adolescents, els nens i els adolescents no fracassen aprenent i l’aprenentatge es basa en la prova-error, sense error no hi ha creixement ni aprenentatge, a alguns els costa més i a d’altres menys, cap planta creix al mateix ritme ni igual, a algunes cal ajudar-les a no tombar-se i les ajudem, oi?

Als infants també cal ajudar-los sense ofegar, amb paraules càlides, amb un somriure, amb serenitat; ara bé assumint les responsabilitats que toquen a cada edat.

Ho he vist com a mare, ho he comprovat com a professora en adolescents, sé per experiència, després de quaranta-quatre anys com a professora universitària, que quan als adolescents els orientes sobre com ho poden fer i els corregeixes, amb afecte i mostrant interès i, sobretot, i per sobre de tot, els demostres que tens confiança en ells, tant amb el to de les paraules com amb la mirada i l’expressió corporal, el seu interès i esforç es multipliquen, i els ajuda en el seu creixement, tant acadèmic com personal, perquè no oblidem mai que contínuament estem creixent, si estem aprenent, ara bé els nens i adolescents són com les plantes tendres que cal regar-les, cuidar-les i redreçar-les perquè no les tombi el vent, i precisament són les ventades, especialment les sobtades, les que no els podem evitar.

Si hi ha quelcom que fracassa no són ni els infants ni els adolescents, sinó el sistema o pla acadèmic, el seu entorn, etc., ells estan aprenent i el que aprèn no fracassa, s’equivoca i aprèn dels errors acompanyat dels pares i professors.

Recordeu que durant la vida hauran de fer front a molts moments de dolor, davant la mort, ensurts naturals o provocats per altres éssers, ajudem-los a afrontar-ho amb el nostre amor i companyia mentre van creixent, no els embolcallem entre cotons, ajudem-los perquè quan surtin del niu no es trobin desemparats, sols i espantats en un món que ni entendran ni els entendrà; som nosaltres qui els hem d’ajudar a entrenar aquest múscul tan poderós i tan fràgil com és el cervell. Cal tenir-lo fort i amb bones i fortes connexions.

Diu Toni de Mello, jesuïta hindú, psicòleg i escriptor (Bombai, 1933-Nova York, 1987) que el dolor existeix, és real. El patiment, en canvi, és obra dels teus pensaments. Si pateixes és perquè estàs adormit, perquè el patiment és producte dels teus somnis.
Per la salut mental dels nostres fills, si us plau, embolcallem-los amb el nostre amor, no els aïllem entre cotons freds i insensibles!

Sabeu quina és la paraula que m’han dit a classe més maca i que em va emocionar molt?, doncs “mama”, és quelcom que mai oblidaré.

Publicitat
To Top