Publicitat
Opinió

Àpali

Josep Ballbè i Urrit

De bon començament, no vaig ser gens ni mica partidari de la candidatura Jocs Olímpics d’hivern 2030.

Mai no ho vaig veure clar, per moltes raons. El país demana arranjar altres temes més urgentment, invertint-hi adientment. A banda que la presumpta simbiosi de Barcelona amb els Pirineus sonava a pedaç forçat.

Per acabar-ho d’adobar, atorgar als aragonesos una posició de cert menysteniment no augurava res de bo. Dur el tema al vessant polític em va semblar quelcom ben recaragolat. De fet, un govern com el de la Generalitat sempre “mastega” la tesi del diàleg i sol cercar la confrontació, sistemàticament. Em refereixo a l’eterna picabaralla amb el govern central. Sobra orgull. Cal establir bases sòlides d’entesa. A partir d’ací, em costa creure com a vàlida la teoria que el “culpable” del fracàs sigui només el president del govern aragonès.

Ara que tot se n’ha anat en orris –i jo que me n’alegro!–, m’agradaria que algun dirigent ens fes quatre cèntims (és a dir, comptes) del munt de diners malbaratats per aquest concepte. Sense oblidar el sarau d’una consulta popular només a dues comarques catalanes (Alt Pirineu i l’Aran), menystenint les altres. Les fortes queixes arreu encara van aconseguir afegir-hi el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès. Per què no totes les comarques? No deu ser que, en el fons, l’objectiu amagat podria raure a gratar comissions d’intermediació per als partits del govern? Fa de mal dir, tot i que un té dret a malpensar.

Una inversió econòmica d’aquest gruix –a vuit anys vista– em recorda la forta despesa dels tres intents fallits del govern autonòmic madrileny (anys 2012, 2016 i 2020). Amb un moment de ridícul estel·lar –el desembre del 2013– amb aquell “relaxing cup of café con leche” d’Ana Botella, llavors alcaldessa de la “ciudad del oso y el madroño”.

Quan la conjuntura internacional no és precisament favorable, entenc que gran part dels esforços dels governs (central, autonòmics i municipals) s’ha d’orientar a l’efectivitat màxima i urgent, amb mesures “pràctiques”. Fer volar coloms és com vendre més pa que no pas formatge.

Per tot plegat, m’he permès deixar anar un petit estirabot, al títol. Entenc que cal establir criteris de seriositat i fort compromís social abans de fotografies “guais”, que mai no solucionen problemes reals de la gent. Menys màrqueting i més fets!

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top