TONI PRUNÉS
Cristòfor Colom era català, Joan Colom, dels Colom de Barcelona, prohoms, mercaders, navegants i cartògrafs del s. XV. A despit de tota la gallinassa amb què l’ha colgat l’Estat castellà, i a despit que alguns encara cacin mosques amb mandrons, l’evidència més gran és aquesta.
Per a saber-ho no cal ser devot d’aquest ardit erudit de Jordi Bilbeny, no, car fa anys i panys que s’admet fefaentment; per exemple, Lluís Ulloa ho relata fil per randa a “Cristòfor Colom fou català” (Ll. Catalònia, 1927). Ara us vull contar un retall força desconegut de la seva vida –d’ací el títol tan cridaner– i ja veureu com després tot encaixa.
Mireu, cap al 1470 apareix un corsari català nomenat Joan Colom a les ordres de Renat d’Anjou, pretendent fallit a la corona de Catalunya i d’Aragó. Per comesa del seu senyor, Joan Colom s’enrolà a l’expedició que organitzà Cristià de Dinamarca per anar fins a Islàndia i més lluny encara; aquest rei volia que hi participessin navegants portuguesos, ja que Portugal tenia interès a trobar, des de Groenlàndia, un pas cap a l’Orient asiàtic. Joan Colom hi anà com a pilot portuguès, arribà fins a Groenlàndia i ho detallà de pròpia mà. Allí, Colom sentí que a l’altre costat de l’Oceà Atlàntic hi havia terra, per boca dels mateixos vikings que ho sabien perquè alguns de llurs pares i avis procedien de Terranova, d’ençà que Leif Eriksson, fill d’Èric el Roig, l’havia descoberta al tombant del primer mil·lenni. [Per cert, fer el corsari i fer el viking és el mateix: saquejar]
A bodes em convides!, devia pensar. Els Coloms, com tots els navegants de l’època, somniaven amb una ruta per l’Oest que els dugués a l’Extrem Orient i als seus productes; que els estalviés els caríssims peatges que els sarraïns imposaven als qui feien la tradicional Ruta de la Seda. El 1477, Joan Colom tornà d’Islàndia convençut que darrere de l’Oceà Atlàntic hi havia la Xina. Decidí canviar de nom: llatinitzà Joan Baptista per Cristoferens (que significa el mateix) en honor al rei danès, i Colom per Columbus; es matriculà a Portugal –país amic seu– com a estranger, i presentà el seu projecte primer al rei portuguès, i després als Reis Catòlics. Etcètera.
Per què ho feu? Per què un Colom de Barcelona estava al servei d’Anjou? Perquè els Colom i molts altres catalans estaven en contra del rei català, Joan II Sense Fe, i de la seva segona muller, la castellana Juana Enríquez La Madrastra, qui enverinà el primer fill del seu espòs, Carles de Viana, per a promoure el seu propi fill, Ferrando, el futur rei Catòlic. Aquells es revoltaren i perderen. Veuen per on van els trets? Joan Baptista Colom havia d’amagar nom i origen per tal de vendre la seva dèria: la ruta a l’Orient per l’Atlàntic. I d’aquí venen tots els malentesos i ocultacions que ell causà, i Castella aprofità per a negar l’origen català del tal Colombus, Colombo, Colom.
El viking Joan Colom, àlies Christoferens Columbus, fou prou llest per a ensarronar els Reis Catòlics i que li paguessin la travessia atlàntica. A ell, qui havia lluitat contra llurs pares i sogres, el Sense Fe i La Madrastra, per tal d’impedir que el fill d’aquestes dues perles esdevingués, precisament, Fernando el Católico. En aquell moment, hagué de triar entre pàtria o fortuna, i trià fortuna, com un renegat qualsevol; a casa en dèiem ser un caragirat, però més tard s’imposà el mot “botifler”. Cristòfor Colom esdevingué, doncs, una qüestió d’estat, de l’estat castellà, com tantes d’altres. La tocacampanes de la Colau faria bé d’aterrar el seu monument.
La confirmació dels vikings sobre l’existència de terra a l’altra volta de l’Atlàntic prengué, doncs, aquesta volada. Que fos un nou continent, anomenat després, erròniament, Amèrica, no era conegut ni per Colom ni per ningú. Zweig ho relata deliciosament a “Amerigo”.
