Tenir animals a casa no és només viable, sinó desitjable: no només no resta qualitat de vida, sinó que n’afegeix. I molt.
Els gossos no són només companys. Són família, són equilibri emocional, són una escola constant d’empatia i responsabilitat. Amb ells he après a tenir paciència, a escoltar sense paraules i a entendre que l’amor autèntic és aquell que no demana res a canvi.
És cert que tenir-ne comporta un compromís. Però quin valor de la vida no comporta compromís? Passejar-los, cuidar-los, atendre les seves necessitats, educar-los… són accions que reforcen valors essencials i ens fan créixer com a persones. I, contràriament al que alguns pensen, els gossos no destrueixen la llar ni trenquen la convivència: ben cuidats i socialitzats, són un actiu, no un problema.
A més, la presència d’animals de companyia genera beneficis socials i emocionals reconeguts: redueixen l’estrès, ens fan més actius, i ens connecten amb altres persones. Passejar-los, per exemple, és sovint una porta d’entrada a converses amb veïns que, d’altra manera, potser no hauríem saludat mai.
És hora que com a societat valorem la convivència amb animals com una part enriquidora de la vida quotidiana. No parlo només des de l’afecte personal, sinó des de l’observació del que genera aquest vincle: més respecte, més amabilitat, més comunitat.
Conviure amb gossos és molt més que tenir animals a casa. És obrir la porta a una vida més plena, més conscient i més humana.