Malauradament, cada dia a Terrassa, a Catalunya i arreu de l’Estat espanyol s’estan desnonant, traient famílies senceres, amb fills menors dels seus habitatges, i sense una alternativa digna i racional.
Incompleixen les normes que es regulen als tractats Internacionals, dels quals l’Estat espanyol és part perquè els ha signat. Per tant, el que estableixen aquestes normes és d’obligat compliment a tot el territori, a partir del que disposa l’article 10 de la Constitució espanyola. I el que és més trist de tot és que el drama s’ha invisibilitzat, no és notícia per a cap mitjà de comunicació. No és prioritari, diuen.
Per exemple, aquesta setmana acaba el termini de seixanta dies que el Comitè DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals) de Nacions Unides va donar al govern d’Espanya perquè doni resposta a dues famílies vulnerables a Madrid que han vist els seus drets vulnerats i han patit processos de desnonament sense alternativa residencial. Aquest requeriment ve després d’una condemna d’aquest organisme internacional a Espanya per vulnerar el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, ja que fins ara no ha garantit l’accés a un habitatge alternatiu a aquestes famílies a través de dues resolucions emeses ja el 2022.
El primer cas és el d’una família amb tres filles menors que va ocupar el 2014 un habitatge buit d’una entitat financera i des de llavors es troba atrapada amb amenaça permanent de desnonament sense que se li faciliti cap possibilitat d’accedir a un lloguer social, malgrat haver-lo sol·licitat des de fa més de deu anys. Encara que l’entitat financera els va denunciar per usurpació, la justícia va absoldre la família per apreciar un autèntic “estat de necessitat” i entendre que van optar per la solució menys dolenta donada la mancança d’habitatge. Ni l’entitat financera ni les administracions públiques (Comunitat de Madrid, Ajuntament i Estat) han facilitat cap possibilitat d’acord entre 2014 i 2025. La Comunitat de Madrid, fins i tot, els denega la possibilitat de sol·licitar habitatge públic precisament per la seva situació de precarietat. Ja el 2022 el Comitè DESC va condemnar Espanya per vulnerar els drets d’aquesta família i va instar el govern a oferir-li un habitatge assequible, així com adoptar mesures per garantir l’accés a l’habitatge per a tots els sectors, especialment els més vulnerables. A més, instava a revocar les normes que exclouen i impedeixen sol·licitar habitatge públic a les persones que han ocupat per necessitat un habitatge buit.
El segon cas correspon a una família que va ser desnonada del seu habitatge habitual malgrat comptar amb un contracte d’arrendament en vigor, en ser considerada tercer ocupant en un procediment d’execució hipotecària instat per una entitat bancària. L’arrendament no es va poder oposar a l’execució en haver transcorregut el termini mínim legal de cinc anys previst per la Llei d’arrendaments urbans; en aquest incident no es van valorar les circumstàncies personals de la unitat familiar, en aquell moment composta per la reclamant, un menor d’edat i dues bessones de divuit anys que es trobaven cursant estudis de batxillerat. En el moment de l’execució no se’ls va oferir un recurs d’allotjament digne.
En l’actualitat, la família està disgregada i continua sense domicili estable, en una situació de precarietat socioresidencial constant i sense possibilitat d’optar a habitatge públic pel fet de no poder justificar documentalment el seu lloc de residència.