Publicitat
Opinió

El sistema educatiu català està en risc ( i 7)

Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències socials d’ESO i batxillerat a l’institut Montserrat Roig de Terrassa

Per acabar aquesta sèrie d’articles d’opinió, voldria fugir del catastrofisme. En els tres primers articles he fet una anàlisi dels errors i encerts del departament.

He intentat exposar les bondats de la tasca municipal i de la importància d’apropar l’educació a la societat i he intentat explicar les raons que han portat el sistema educatiu català a un cul-de-sac. Toca ara fer propostes per tal que la millora del sistema educatiu sigui un fet en els propers anys amb independència de qui governi, amb un enfocament clarament progressista i equitatiu, amb la millora de les condicions laborals del professorat i la seva formació, amb l’increment de la gratuïtat en el màxim de cursos i nivells, continuant amb l’impuls de la digitalització, amb la importància dels valors cívics, democràtics i igualitaris mitjançant la coeducació. Com ho podem fer? Algunes propostes:

1. Les humanitats han d’estar al centre del sistema educatiu. Sovint se situen matèries com les matemàtiques i les llengües com les “assignatures” centrals del sistema educatiu. Amb el nou currículum i la nova mirada, el mateix concepte de matèria es dilueix en el d’àmbit i, de fet, es parla de competències i sabers. Cal distingir aquí entre formació (instrucció, aprenentatge de continguts, especialització dels continguts) i educació (valors, saber fer, saber estar), i aquesta distinció només pot realitzar-se des d’una visió integrada de l’ésser humà que respongui a la pregunta “per què aprenem?”, com es formula Marina Garcés a Escola d’aprenents, una pregunta que es pot respondre des de l’humanisme, entès des de la seva accepció més general, la que reivindica l’experiència humana del passat per projectar l’espècie cap al futur.

2. Cal trencar amb la disjuntiva del sistema clàssic-innovació pedagògica. El debat metodològic és un debat tècnic. Al professorat ens encanta donar-hi voltes i fins a cert punt és bo que hi hagi un debat social, però és una qüestió més aviat interna, de com treballem a l’aula. L’objectiu aquí és generar aprenentatge, que l’aprenentatge respongui a la realitat de l’alumnat i que sigui una eina per a tota la vida, per millorar les condicions d’infants i joves, per esdevenir individus responsables i socialment actius, que vegin el món com una oportunitat i no com una amenaça. Deixem el debat entre apocalíptics i integrats, que desgasta molt, i triem aquelles metodologies que vagin millor per aconseguir que el nostre alumnat esdevingui la ciutadania del futur.

3. La llengua no pot ser una arma política, sinó un mitjà per a l’educació. També és un fi en ella mateixa, ja que la protecció del català com a llengua en constant perill és, i ha de ser, una prioritat de tot govern. El consens tradicional respecte a la primacia del català s’ha trencat a causa de l’entrada de la dreta extrema i de l’extrema dreta al Parlament. El blindatge del català com a llengua vehicular i la incorporació del castellà com a llengua curricular ha generat una baralla política tot i el consens del Parlament a aprovar la nova Llei del català. Com ja vaig explicar a l’article de la setmana passada, la immersió lingüística va ser el marc legal i mental de l’educació a Catalunya des del retorn de l’autonomia, però malgrat el seu èxit escolar, hem anat veient en els darrers informes la constant disminució del seu ús social al carrer, a l’aula, als patis, a les xarxes socials… Cal actuar des de l’escola, evidentment, però si no es té en compte que les causes de la disminució de l’ús del català són multifactorials, carregar sobre els claustres l’increment del seu ús social sense actuar en el món audiovisual està destinat al fracàs.

4. Cal crear el sistema educatiu des de la comunitat. La tensió social i la negociació col·lectiva són realitats inqüestionables de la nostra societat, també pel que fa a l’educació. Però no podem tenir una estructura educativa en la qual la conselleria no estableixi vincles de confiança amb els agents socials per avançar i no restar, en què no s’aprofiti el talent acumulat per entitats o institucions que fa temps que es dediquen a pensar i actuar en l’educació, i en la qual no es tingui en compte la realitat social o pressupostària del país, establint prioritats sense sobrecarregar els claustres, els equips directius, i el funcionariat del departament o dels ajuntaments. Els professionals farem la nostra feina com sempre hem fet, però que se’ns tingui en consideració és imprescindible. Cal aproximar l’escola (en sentit ampli) a la societat, generar debat, recollir opinions, establir plataformes d’intercanvi d’informacions com l’exemple explicat del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC) de Terrassa, convertir l’administració local en referent educatiu gràcies al coneixement del territori i de les casuístiques que el minen, i escoltar activament el professorat i els equips directius.

Espero haver ajudat a aclarir alguns dubtes. La meva intenció és la de permetre un debat sa que ajudi a millorar l’educació del nostre país i de la nostra ciutat. Els reptes són ingents. La pandèmia ens ha mostrat amb quina facilitat l’equitat es pot desmuntar quan l’accés a la informació, als menjadors escolars i a les activitats extraescolars no estan garantits. També hem vist que l’embat judicial contra el català enrareix l’ús de la llengua, que hauria de ser el que ens uneix i que estimem com a catalans i catalanes. I les mesures del Departament d’Educació han de sumar i no pas restar, ajudant a enfortir els consensos socials i amb una perspectiva de futur que faci de la societat catalana la societat que volem per a tothom, vingui d’on vingui, estimi qui estimi i parli la llengua que parli. El professorat estarem a l’altura, com sempre ho hem estat.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top