Els gargots que ocupen les parets

Salvador Cardús i Ros

En diuen “grafitis”, i sembla que el toc artístic els redimeix del que són: brutícia. En definitiva, són guixades, gargots, mamarratxos a la paret. I omplen façanes, murs, edificis públics i privats, d’històrics i d’acabats d’estrenar, i hi resten durant anys i anys. Una pervivència que delata que s’ha renunciat a lluitar-hi perquè si mai s’havien eliminat, l’endemà la paret tornava a estar bruta. Terrassa n’està plena. Molt plena. Massa plena. Sorprenentment plena. Irritablement plena. Hi ha algunes pintades amb lemes poc o molt polítics, en general d’un punt demagògic que esquerdarien les mateixes parets si sabessin llegir. Resten, també, símbols de lluites passades, com aquells llaços grocs que embruten els metacrilats del pont del carrer Sant Valentí sobre el parc de Vallparadís. Uns llaços després contraprogramats amb ratlles vermelles per convertir-los, matusserament, en banderes espanyoles. Tant les primeres pintades com les segones són la demostració que fins i tot la llibertat d’expressió pot ser maleducada i incívica. Ara bé, la majoria de gargots són signatures de tribu o personals. S’han d’interpretar des d’una perspectiva etològica, de comportament animal. Són la manifestació d’una apropiació simbòlica del territori. Com els ossos que es graten l’esquena als arbres per advertir que s’és a casa seva. Com els excrements que deixen els petits mamífers al bosc per fer saber que l’ocupen. Com les pixarades de gat o de gos que deixen rastres identificables del seu pas per teulats i carrers. Però mentre el comportament animal té una eficàcia clara, la dels grafiters és dubtosa. L’apropiació de la paret o del mur és clara, sí, però realment satisfà la seva recerca de reconeixement públic i d’una identitat incerta? Satisfan l’aspiració a un espoli simbòlic de la propietat aliena? El que sí que produeix aquesta brutícia és un sentiment d’expropiació en els altres d’allò que és un bé col·lectiu. Una façana pintada ja no és un espai compartit, sinó un espai tacat que assenyala un espoli, una confiscació forçada. Una ciutat plena de grafitis és una ciutat lliurada a individus anònims que campen amb impunitat no tan sols pels murs abandonats, sinó pels edificis més referencials i emblemàtics del paisatge comú. De tot plegat, el que és més estrany i alhora irritant és la renúncia a combatre aquest espoli que és embrutar casa dels altres, a frenar la confiscació de l’espai privat i públic. I més quan, en molts casos, es tracta de signatures que permetrien identificar qui les ha fetes. Només una esborrada ràpida del mamarratxo desarmaria l’incívic. Hi hauria d’haver una brigada de neteja permanent, d’intervenció ràpida, i un equip policial expert per identificar els culpables i incorporar-los de manera forçada als equips de neteja dels seus gargots. No volia acabar el curs amb una nota negativa, però quan he vist la “cara nova” –encara que suposo que a mig restaurar– de la Casa Mariano Ros, plena encara de guixades, l’ànima m’ha caigut als peus. Perquè tan incívic és el gargot que embruta la paret com la indolència de treure’l.