Jo, d’ell, no hauria tret el tema. Però ha estat el president Salvador Illa qui en una entrevista a favor seu ha sortit amb això d’allargar la B-40 fins a Granollers. Si l’hagués entrevistat jo, li hauria preguntat com tenim l’enllaç Sabadell-Terrassa.
Dels molts centenars d’articles que porto fets al Diari de Terrassa, no estic segur de si he parlat més de política local o de civisme. Però del que sí que n’estic segur és que el tema concret que més he tractat és el de la B-40. Primer, perquè va tardar-se disset anys a fer-se el tram fins a Abrera. Però ara, per aquests maleïts sis quilòmetres que separen Sabadell de Terrassa, i que es tardarà més a veure’ls construïts que el que es tardava a fer una piràmide d’Egipte.
Si el setembre del 2022 em preguntava per què ERC de Sabadell embolicava la troca fent una proposta en contra de l’enllaç amb Terrassa, el novembre del mateix any a “La maledicció de la B-40” havia de lamentar que justament fos un conseller d’ERC de Sabadell qui assumís la cartera de Territori. Ja era pega. Però ja sabem que la política és, dit en termes evangèlics, una casa –que ara no qualifico– construïda sobre la sorra. I, oh sorpresa, el gener del 2023 el PSC posava aquest enllaç de la B-40 com a condició per aprovar els pressupostos del govern Aragonès. El govern s’ho va haver d’empassar i, s’ha de dir, el conseller Juli Fernández, dignament, va dimitir.
Però en aquest darrer article en què comentava aquesta història tan atzarosa, “Naixement, mort i hipotètica resurrecció de la B-40”, ja pronosticava que si mai començaven les obres, a mig camí, s’hi trobarien un poblat ibèric o un teatre romà. Tanmateix, no ha calgut tanta casualitat, entre més, perquè el govern Aragonès convocava eleccions el mes de març, i el projecte tornava al calaix. D’entrada, es va tardar més d’un any a aconseguir aprovar i signar el conveni amb Madrid per tal que el govern espanyol es comprometés a pagar l’obra, però que l’execució fos del govern català. Sí: l’execució va acabar en mans del govern nascut pocs mesos després i que, mentre treballa per tal que ens sentim més espanyols que l’equip de la roja, representa que el seu punt fort, gràcies a déu, és la gestió.
Doncs bé, més de dos anys després de tan bona gestió, a part d’embolicar-se ara amb l’obra –aquesta sí, faraònica– d’arribar a Granollers en contra de quasi tot el Vallès Oriental, sabeu com està l’execució d’aquests primers quilòmetres nostres? Breument: l’Estudi informatiu no es va adjudicar fins al febrer del 2026 i tenen 18 mesos per fer-lo (tardor del 2027). Després caldrà posar-lo a informació pública, redactar els projectes de traçat i que ho aprovi Madrid (probablement ja amb un altre govern menys afecte). L’Estudi d’impacte ambiental va ser adjudicat el març del 2026, també amb 18 mesos de coll per redactar-lo. L’Estudi de mobilitat es va adjudicar l’abril d’enguany (18 mesos) i l’Estudi d’integració territorial i paisatgística encara no s’ha adjudicat.
M’atreveixo a pronosticar que, si tot “va bé”, les màquines no seran a lloc fins al 2030. I, no caldria ni dir-ho, el pressupost total de l’obra fet cap al 2024, de 200 milions d’euros, el 2030 quan comencin les obres s’haurà doblat, i quan s’acabin, triplicat. I ja veurem si Madrid encara ho vol pagar.
He parlat de Via Crucis, de poblats ibèrics a mig camí, d’aquests serials britànics que fa més de 40 anys que duren, de piràmides i obres faraòniques... Però encara em queda una frase feta metafòrica per descriure la situació. Malgrat que tot està així d’empantanegat, el president va i s’embolica amb voler arribar a Granollers. Si això no és xutar pilotes endavant, ja em direu com n’hem de dir.