Aquest estiu ens ha deixat en Lluís, company (1977-1991) a la parròquia de sant Cistòfor, ell com a rector i jo com a vicari. Van ser uns anys que no oblidaré mai per la riquesa social i pastoral que hi vaig trobar implicant-m’hi tant com vaig poder i saber. En Lluís va ser un bon mestre amb qui compartíem moltes vivències començant pel seguiment de Jesucrist, escoltisme, pàtria i una incansable voluntat de servei a tothom, austeritat, pregària, ecumenisme, vida social al barri de Ca n’Anglada i a tota la ciutat, etc. Només puc dir-li: gràcies, Lluís i perdona’m el disgust que et vaig donar en dir-te que plegava. El pas del temps ens va ajudar a tots dos a superar la desavinença va prosseguir la nostra companyonia fins al teu darrer moment. Els darrers anys, quan ens acomiadàvem sempre ens dèiem, l’un a l’altre, fins sempre i si no ens veiem fins al Cel. I aquesta és la nostra esperança.
Quan vas venir a la parròquia, molt viva i dividida, el repte d’encarrilar-la no era fàcil, donada la divisió que hi havia dins el laïcat i dins els capellans que la servien, cosa que afectava la pastoral de tot Terrassa. Amb el teu sumar i mai restar vas anar obrint camí i cercant, amb corresponsabilitat amb el laïcat, nous camins de participació eclesial (avui en diríem sinodalitat). El teu fer va quallar progressivament en el que en vam dir la pastoral de conjunt, i ben de seguit es van obrir noves perspectives eclesials parroquials i a tota la ciutat.
En ser nomenat Vicari Episcopal de la Zona Terrassa-Rubí, que incloïa també les poblacions de la rodalia, tota la pastoral es va encomanar del teu saber fer i vam guanyar en la unitat, no exempta de dificultats. Te n’has anat com tu volies, sense boato, lliurant el cos a la ciència, fet que ha facilitat el teu comiat. No repetiré el que a bastament des de la teva partença, s’ha escrit i tampoc repetiré coses ja dites en la glossa, que em va demanar fer-li, en motiu del lliurament de la Medalla al mèrit Ecumènic que li fou lliurada al sempre acollidor Temple Evangèlic de l’av, Béjar l’any 1993.
Un bon amic meu de la parròquia em deia fa pocs dies: “l’Església no va saber aprofitar un futur bisbe, que tenia totes les qualitats per fer un bon servei a tota la ciutadania”. Era una persona senzilla que parlava clar i actuava en conseqüència, potser aquesta és la raó perquè no el fessin bisbe. Al seu costat vaig aprendre molt i em va confirmar en un model, avui en minoria practicant, sobrer de brillantors i ornamentacions litúrgiques, avui desdibuixat per un grapat de grups, sinó sectes molt referencials dels seus fundadors, que Francesc va assenyalar amb noms i cognoms i instar a superar, agenda en mà. Grups dits d’espiritualitat mancats de compromís social. Cançons amb lletres sense missatge evangèlic, etc.
Són temps de falsos profetes, de retorn a les manifestacions religioses: processons, adoracions de nit i de dia -gairebé idolatria- viatges milionaris del bisbe de Roma, irresponsablement i injusta a càrrec de les arques públiques, amb satisfacció i hipocresia dels governants d’arreu. Del clericalisme que Francesc també va refusar amb decisió i documents per a superar-lo. Quin enyor de Francesc, que sortia de matinada a passejar per la rodalia de la plaça de sant Pere “amb el ponxo com a tot ornament”, que s’asseia al darrer banc de les esglésies que visitava de sobte sense avís previ. En Lluís era senzill en tot, poques vegades celebrava amb casulla llevat de grans festivitats i moments, l’alba i l’estola eren signes suficients. No oblidem el català Casaldàliga inculturat en tot entre els seus –barret de palla i rem substituint mitra i bàcul, l’assassinat Romero per denunciar els abusos de l’autoritat i tants d’altres que ens posaven davant el mirall dels Evangelis, tots ens ajudaven a prendre les pròpies decisions amb coherència. Amb llibertat, perquè prenguéssim la iniciativa sense direccions espirituals del passat que gestionaven i encaminaven la nostra personal i indelegable consciència.
Amics, mirem endavant i com ens diu el basc Pagola, preguntem-nos “què faig jo per una Església més fidel a Jesucrist”.
Convertim la Missa del proper diumenge 20 de setembre a les onze a la Parròquia de sant Cristòfor en una acció de gràcies per la teva vida i haver-te conegut. Com repeties sovint davant la mort de coneguts: Al·leluia i que al Cel ens puguem veure!