Fa molts anys, molts, que lluito per exigir que les grans empreses que donen serveis bàsics a la població siguin durament sancionades quan incompleixin els seus deures.
No parlo d’una avaria concreta ni d’un incompliment puntual, no, no, parlo de poca serietat i desmanec a tenir i mantenir les instal·lacions en perfectes condicions.
I si abans la lluita més rellevant era contra les elèctriques, ara la tenim contra les que donen serveis d’internet i telefonia mòbil. Hi ha un autèntic batibull d’empreses que es van barallar per ocupar espais territorials i que anys després tenen les instal·lacions fetes un desastre. Ni les han mantingut bé, ni les han renovat i modernitzat.
Encara més, adjudiquen el manteniment a empreses, successivament subcontractades, de manera que la darrera que assumeix les funcions explica que no li surt a compte fer determinades reparacions i encara menys pujar o baixar contínuament per supervisar antenes, casetes i altres instal·lacions complementàries. Resultat? Doncs, talls puntuals, més o menys sovintejats de cobertura i servei.
Quan es fa la protesta pertinent, fan alguna cosa, però simples nyaps per sortir del pas. Diuen que no els surten a compte reparacions de volum més alt. A més, tenen altres excuses com que les instal·lacions són antigues i ja no existeixen peces de recanvi. Què fer? Doncs procedir a la denúncia davant la Generalitat o el Govern central, segons siguin les competències. D’entrada, davant el nostre Govern que és qui ha de vetllar perquè els usuaris tinguin el servei que han contractat.
I que tinguin el servei en les degudes condicions de fiabilitat i constància. No pot ser que cada dos per tres es quedin sense servei durant hores o dies. Impensable en un món en què gairebé tot funciona per aquesta via. Tenim plena dependència, tant si es viu a pagès com dintre del nucli urbà, i tant si es treballa a distància com si es treballa a casa mateix.
Recomano a tots els lectors que mirin incidències dels darrers dies, mesos o anys, i veuran com pobles sencers han estat dies sencers i fins i tot alguna setmana complerta sense un servei tan bàsic com el d’internet o telefonia mòbil. He parlat amb alcaldes que estan desesperats de la manca de resposta de l’empresa, però també dels serveis institucionals que han de supervisar les denúncies.
I és que moltes denúncies acaben amb la petició de supervisió de les instal·lacions, i poca cosa més. La resposta és insuficient en molts casos, i nul·la en altres. I fa anys que estem així, molts anys en què viure a pagès es converteix en un malson. Aquesta dependència i aquest mal servei no permet confiar en les noves tecnologies, de manera que queda clara l’existència de dos àmbits en un mateix país.
Contra aquesta desídia i desmanec, només hi veig la sortida de les sancions pures i dures perquè una empresa compleixi les seves obligacions. El Govern hauria de preveure un primer i segon avís o advertència de solució del problema detectat, en el cas de no resoldre’l, una primera sanció de sis mil euros, seguida d’una segona de seixanta mil, i una tercera de sis-cents mil. Només així aconseguirem fer complir uns contractes que per la part de l’usuari són complets i, en canvi, per part del donador del servei no. Les paraules han de donar pas a les accions si realment es vol complir amb el principi de governar per a tots. No podem consentir un país de doble condició.