Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Al meu país la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja”.
Raimon (1983)
No sé si la pluja hauria d’anar a l’escola, el que sí que sé és el poc que hem après nosaltres de tenir cura de la natura. Hi ha un proverbi natiu americà que diu: “No heretem la terra dels nostres ancestres, la manllevem dels nostres fills”, quina raó té! Ara bé, la pregunta del milió és: com els tornarem aquest préstec? De moment, els estem deixant, tal com deia Jacques-Yves Cousteau: “L’aigua i la terra, els dos fluids essencials dels quals depèn la vida, s’han convertit en llaunes globals d’escombraries”. Es pot dir més alt, però no més clar.
Recordo que l’àvia, quan nevava, perquè a Terrassa nevava, després de bullir la llet acabada de munyir (teníem la vaqueria al costat de casa, aquí, al carrer de Galileu), posava la nata en uns gots i sortíem al pati a recollir la neu acabada de caure, la neta de sobre de tot, i la remenava ben fort amb la nata i preníem un fantàstic granissat de nata absolutament natural, boníssim i sa, mai un mal de ventre ni una infecció, com en gaudíem! No calia ni sucre ni res més.
Actualment, la nata l’hem de comprar envasada, no té ni gust de nata, hem de tenir cura del gas que porta, perquè és en esprai, que no ens faci mal, ja que és el “gas del riure”, el que inhalen algunes persones per ser feliços i riure quan no saben passar-ho bé i riure de manera natural, espontània, de fet, n’han prohibit la venda a menors d’edat per evitar que es col·loquin, ja que pot arribar a ser tòxic i, hi ha hagut ingressos a causa d’aquestes pràctiques.
Ara ja no és potable ni l’aigua de pluja, hi ha tanta merda flotant a l’atmosfera que contamina l’aigua que hauria de caure neta, filtrada i, evidentment, potable. L’aigua, com tota la natura, té un circuit natural de reciclatge, plou, es filtra a la terra, va als aqüífers, als rius, rieres i rierols, com tots sabem hi ha fonts naturals que eren potables abans que els humans, com diu Cousteau, convertíssim el món “en llaunes globals d’escombraries”, els rius i rierols van, o millor dit, anaven a parar a llacs i especialment a mar, creant deltes i sobretot netejant-se amb la sal i el iode del mar per després evaporar-se amb la calor i tornar a començar el cicle vital i de vida per a plantes i animals, inclosos nosaltres, els humans; però vam voler acaparar-ho tot, fer-nos amos i senyors de tot i, vam engarjolar l’aigua, guardant-la i utilitzant-la per fer diners, perquè grans indústries la fessin seva, i ara, a més, tenen el poder de parar la pluja o fer ploure quan ells volen, han destrossat l’únic món que tenim.
Jo també sento el que diu Joan Rovira en la seva cançó “Lo meu riu”: “Sento com em crida lo meu riu Lo meu riu, lo meu riu. Sento com respira lo meu riu”, i vull, com ell i tanta gent, que el riu pugui continuar respirant i donant vida.
I ara, quan han alterat el cicle natural de reciclatge de l’aigua, ara ens venen a dir que serà una altra multinacional la que reciclarà l’aigua bruta fins a fer-la potable, i com? Oh! Molt fàcil, passant-la per filtres de cel·lulosa, després per centillons de plàstic on eliminar bacteris i virus i acabar filtrant-la a través de fines làmines de plàstic, és a dir, d’elements cancerígens. Recordem que tant la cel·lulosa com el plàstic són tòxics i, de fet, s’està fent molta “propaganda” per eliminar-lo, i de substàncies químiques per eliminar virus, bacteris, etc. Al final què veurem? Ja els ben asseguro que aigua no! Califòrnia i Singapur ja ho estan fent. Això estaria molt bé si reciclem l’aigua de dutxes, rentadores i rentaplats per a utilitzar-la en cisternes de vàters i ja es tingués en compte en la construcció dels edificis.
Recordo quan estava a salut pública a començaments dels anys vuitanta que es vacunava els nens de Barcelona quan anaven a passar uns dies de colònies als pobles, a part de portar tota mena de medicació per evitar les diarrees provocades en veure l’aigua del poble, la causa del problema no era l’aigua del poble on anaven, sinó que com que estava tan clorada la de Barcelona, en ser tan estèril, no tenien la microbiòtica intestinal desenvolupada adequadament per fer front a cap mena de bacteris normals i corrents que sí que tenien els nens de poble, i això els feia vulnerables a qualsevol infecció gastrointestinal per manca de defenses, per tant, o se’ls vacunava o se’ls medicava. Què haurem de prendre ara amb aquestes aigües reciclades amb plàstics i química? Directament tractaments oncològics?
Ja n’hi ha prou! Si els primats són capaços de trobar aigua i filtrar-la de manera natural i sense cobrar impostos, què carai està fent el tan orgullós “homo sapiens”? On ha quedat el “sapiens” amb consciència? A quin racó l’hem enterrat? I per quantes monedes hem traït l’aigua, la vida?
Prou d’avionetes per parar les pluges i prou de més avionetes i avions per fer ploure, deixem de ferir i esbiaixar els cicles naturals de la natura perquè quatre s’omplin la butxaca mentre milers moren de fam!
He vist patir la gent de pagès dia rere dia aquest mes d’agost i començament de setembre a les terres de l’Ebre veient com sortien les avionetes a la zona del delta de l’Ebre quan es formaven els núvols per evitar que plogués per protegir l’arròs, mentre fruites, hortalisses i olives patien mancança, i molta, d’aigua, alhora que com que a dures penes queien quatre gotes contades, la xafogor era espantosa i els cops de calor anaven a dojo.
Continuo pensant que és molt pitjor utilitzar avions o avionetes que provoquen contaminació química, acústica, augmentant a més la temperatura, que tirar quatre petards un dia puntualment, i si tirar petards fa mal i s’ha de prohibir, que prohibeixin també les avionetes, que són molt més contaminants!
“La naturalesa és inesgotablement sostenible si cuidem d’ella. És la nostra responsabilitat universal passar una terra sana a les futures generacions”. Sylvia Dolson, ecologista, escriptora i fotògrafa.
