La signatura d’un Pacte Nacional per la Llengua Catalana de fa deu dies, mancances i dubtes a part, podria ser una oportunitat perquè organitzacions públiques i privades fessin un pas decidit a favor del català.
No és aquest el lloc per entrar a fons en el debat sobre les mancances del Pacte -que les té-, ni per afegir dubtes -que els tinc- sobre la seva eficàcia. I, cal aclarir-ho, parlo de mancances i dubtes que no tenen res a veure amb els arguments -o les excuses- de la CUP o de Junts per no signar-lo. Sobre les mancances només diré que com que tot queda en funció del voluntarisme dels qui se senten compromesos amb la llengua, però no posa l’accent en l’obligatorietat i la sanció pels incompliments de la Llei de Política Lingüística, tot queda en el terreny de les bones intencions. Sobre els dubtes, neixen del fet que es repeteix la vella retòrica del Pla General de Normalització Lingüística de fa trenta anys, i que ja es veu on ens ha portat. L’únic que ha canviat és el realisme -ara ja no s’hi valen els autoenganys- amb què s’analitza el dramàtic punt de partida.
La debilitat principal d’aquest pacte -en això cal insistir-hi- és que ignora el que és fonamental: el marc de relació colonial amb l’Estat espanyol i que en la seva Constitució ja deixa clara la desigualtat jurídica entre l’espanyol i el català. La llengua de l’Estat és de coneixement obligatori, mentre que en el cas del català tot es redueix a l’hipotètic dret a utilitzar-lo. Tota la sociolingüística explica que en les situacions de contacte lingüístic, de diglòssia, la llengua dominant es menja la dominada. Dit d’una altra manera: o l’espanyol recula, o ho continuarà fent el català. I sobre aquest marc objectiu de relació desigual, el Pacte ja pot dir missa perquè per canviar-lo caldria una reforma constitucional. A més, en un context migratori com l’actual, els nouvinguts saben que no se’ls pot obligar a saber català. I per postres, el Pacte no l’ha signat el principal responsable de la situació: el govern espanyol.
El Pacte, doncs, no pot fer altra cosa que apel·lar a les bones intencions, a la propaganda, a l’activisme i a la presa de consciència en el millor dels casos. En canvi, no servirà per fer complir la Llei de Política Lingüística. Ho sabem prou bé en l’àmbit local, on fins i tot quan la qüestió ha anat a càrrec de partits independentistes, la via de les sancions s’ha descartat. En la part més visible dels incompliments, la retolació dels comerços és tot un escàndol, i no em consta que s’hi enviï la policia a advertir-ho i a denunciar-ho, i finalment sancionar-ho. Aquest país som de pactes, de consells, de comissions, d’estudis i informes... i de campanyes en què es fa recaure tota la responsabilitat sobre els mateixos catalanoparlants. I si sortim al carrer i preguntem aleatòriament per saber quanta gent s’ha assabentat del Pacte i què proposa, tindrem un disgust.
Però mirem de treure’n algun avantatge. Com a mínim, és de suposar que els qui en tenen coneixement són responsables de les institucions públiques i privades. I si és cert que el signen i se’l prenen seriosament, és l’hora de demanar-los què pensen fer en concret. Per exemple: les institucions sanitàries s’ocuparan de fer saber al seu personal que la primera llengua amb què s’han d’adreçar als pacients hauria de ser sempre el català? Per exemple: les institucions universitàries s’ocuparan de recordar als seus treballadors i estudiants que la institució té una llengua pròpia que és el català, i que és la que haurien de fer servir en l’àmbit organitzatiu? Per exemple: ho diran a la Policia Local que la llengua de preferència en la seva relació amb el ciutadà hauria de ser, sempre i com a mínim d’entrada, el català? Per exemple: els sindicats faran la formació als immigrants en català? Per exemple: les organitzacions del tercer sector faran saber als seus tècnics i monitors que el català ha de ser la seva llengua preferent? I, encara, canviarà el paper de la Inspecció educativa per assegurar, ara sí, que es complirà la política d’immersió?
De moment, veig que el debat s’ha centrat en qui l’ha signat i en qui no, una qüestió irrellevant des del punt de vista de la seva eficàcia. El que és important és si el Pacte canviarà res en les pràctiques de les institucions, les empreses, els sindicats i, en general, les organitzacions de serveis. I si els preguntem què pensen fer?