Aquestes línies neixen d’un profund agraïment cap a un veritable amic que va ser partícip del meu creixement no sols humà sinó també espiritual.
Aprofito, i disculpin-me que em dilueixi entre el pompós gresol de la mort del papa Francesc i de la proclamació papal del Cardenal Prevost per rendir un sentit homenatge a un capellà de poble dels de raça però també d’esperit, sense grans togues ni erminis de guineu però amb un immens esperit de sacrifici i major abnegació cap al proïsme.
El seu nom és Mn. Joaquim Rius i Adell, ben segur que molts el coneixeran. El meu rector, el meu mestre, humil prevere el meu estimat germà. Va morir el novembre de l’any passat i el va fer desapercebut gairebé en la solitud, com a desapercebuda va ser també la seva ingent obra. Com en tantes ocasions i d’acord amb la nostra naturalesa humana tendim a prometre coses que o bé sabem que no podrem complir o sucumbeixen davant la procrastinació.
Et vaig prometre, benvolgut pare, que aniria a veure’t, i ens abraçaríem per recordar temps que feliços o no em van omplir de goig, amb els teus savis consells, el teu suport incondicional i les teves paraules que com a bàlsam vas vessar sobre mi per curar les ferides adolescents. No vaig complir la meva paraula, no et vaig poder abraçar i ho sento. Aquí et presento les meves disculpes i un petit homenatge a una vida exemplar, la teva.
Et vaig conèixer un dia per casualitat, era un calorós mes d’agost dels anys noranta, recordo que anava a fer un viatge a Suïssa per estar amb la meva família. Reconec que no tenia la menor por de volar, però la incipient educació que estava rebent en un col·legi catòlic i la insistència de les monges en la confessió i el “maleït infern” em va fer acudir a la teva parròquia. Aquell somriure en escoltar el motiu de la meva confessió va calar en mi, “estas monjitas”, vas dir. No en vaig tenir cap mena de dubte; no eres un capellà com els del meu col·legi, per a res, no portaves “clergyman”, anaves en camisa de màniga curta i pantaló de pana i el que és més sorprenent va ser la penitència; “Déu està en el teu cor”.
Mossèn Joaquim Rius era abans de res un home de fe i d’amor. Un capellà nascut d’aquesta meravellosa generació postconcili que va refrescar els fonaments del catolicisme. Mai vaig saber amb certesa si la Teologia de l’alliberament va influir en ell, o si era un cura dels anomenats comunistes, però sí que sé del seu lliurament als més necessitats tan socialment com espiritualment. Rector i arxipreste de Sant Pere de Rubí del 1987 al 2004, el seu ministeri va ser extens, com a extens també és el seu record.
Cal destacar una particular anècdota de la seva última missa, la de l’adeu a Sant Pere de Rubí: “No te vayas todavía, no te vayas por favor” li va cantar la Hermandad Rociera al meu amic, alguna que d’altra llàgrima i una església a rebentar es va rendir davant el seu etern i carismàtic rector.
Mossèn Rius va canviar de bisbat l’any 2004, però no ho va fer per medrar tot el contrari; continuar estimant era la seva missió. De nou va brindar la seva senzillesa com a modest capellà de barri. Rector a Vallirana i a Sant Just Desvern. Va ser delegat de Càritas diocesana, no cal dir que donar-ho tot pels més desafavorits constitueix la grandesa de la seva figura.
Recordo les últimes vegades que vaig parlar amb ell per telèfon, em deia que ja no li deixaven fer missa, a excepció de la residència d’ancians on vivia i de la qual era capellà. Humil i fidel fins al final. Més que qualsevol amic, potser com un segon pare, has deixat empremta en el meu cor, com ho has fet allà per on has anat. Sé que aquesta abraçada que tinc pendent amb tu ens la donarem, ens fondrem en ella. a. c. s.