Els successos a Terrassa dels dos últims plens municipals provocats pels regidors de Vox, en què la fixació malaltissa sobre l’alcalde, Jordi Ballart, ratlla la patologia psiquiàtrica, ens haurien de preocupar a tots de manera responsable.
Quan l’acció política del diàleg i el respecte al diferent se substitueix per la violència personal i l’odi és l’avantsala de la destrucció en tots els àmbits de la vida de les persones. Quan la convivència es destrueix, l’única arma possible és la defensa acèrrima sense límits. Aquest és el perill que vivim últimament. La gran majoria dels ciutadans som persones de pau i tolerància, basada en el respecte al proïsme, acceptant la diversitat, dins d’un ordre moral, i amb unes regles de convivència ben definides.
L’alcalde, com a màxim representant institucional del municipi, i això inclou la resta de membres del consistori, té el dret i el deure de ser el que dirigeixi l’acció comuna de la institució. L’ha de dirigir amb diàleg i tolerància com a exemple de bon govern democràtic, però quan algú es pren aquesta representació de manera irrespectuosa i ofensiva, arribant a la falta de respecte de la principal figura del municipi, basant-se en calúmnies i mentides, s’ha d’actuar amb total contundència, inclosa expulsió del ple.
Quan aquesta manera de fer política respon a una organització l’objectiu de la qual és la destrucció del marc democràtic que es va establir col·lectivament per totes les formacions polítiques de la democràcia, perquè l’objectiu dels esvalotadors és crear les condicions en la societat civil que justifiqui les seves propostes polítiques contra altres col·lectius de la nostra societat, com són el racisme, l’antifeminisme, l’homofòbia, islamofòbia, i tot el que tingui a veure amb el reconeixement dels drets i llibertats de cada individu, independentment de la seva condició sexual, social, racial, o religió, és totalment inacceptable.
Ignorar aquesta trista realitat destructiva del marc social només porta la degeneració de l’escala de valors que ens hem establert durant 46 anys per la trista experiència de l’etapa feixista del franquisme. No podem ser passius davant aquest fenomen destructiu que va agafant força a la nostra societat i que genera una visió deformada de la nostra realitat a les generacions joves que creïn a aquests “venpàtries” com a alternativa als problemes que tenim a la nostra societat.
Vivim un procés de canvi, davant del final del capitalisme com a sistema econòmic que s’ha desenvolupat en diferents etapes d’organització social i política, i la democràcia representativa és la més fructífera per a la majoria social. Les crisis econòmiques provocades per l’avarícia enriquidora de la burgesia han anat consolidant un brou de cultiu contra els valors que, en aquest marc polític, han representat l’avanç de les lluites nacionals i internacionals, i que han estat la base del pensament de classe dels treballadors i treballadores. Aquest brou de cultiu i l’evolució de l’esquerra cap a posicions reformistes, juntament amb la pèrdua de la consciència de classe, ha permès que les organitzacions d’extrema dreta/feixistes siguin abanderades com a instrument de confrontació política.
El que és trist d’aquest fenomen sociopolític és que l’abanderen els fills de la classe obrera, quan el que defensen realment va en contra dels seus propis interessos. Perquè sé d’aquest fenomen contradictori d’abanderar allò que va en contra del benestar col·lectiu és fonamental disposar d’un cervell sense idees que es mou a partir de conceptes primaris que li inculquen els veritables promotors d’aquesta opció política, i que ho fan perquè el capital els necessita per aconseguir la destrucció de l’estat del benestar, i atribuir aquesta destrucció al veí migrant com a culpable.
Aquest projecte de confrontació ja està instal·lat a Terrassa, l’abanderen 10.737 vots a les autonòmiques del 2024. D’una població de 230.000 habitants. Aquesta dada hauria de fer-nos prendre consciència de la necessitat que, en els fòrums educatius, es reflexioni seriosament sobre aquest fenomen. La pedagogia ha de ser la millor arma per desviar el diagrama de creixement cap a un altre costat. Pedagogia que hauria d’estar fent-se tant als centres educatius de primària i secundària com en programes de debat promoguts per la mateixa societat civil i impartits en l’estructura d’equipaments socials que disposa la nostra ciutat. La labor de les organitzacions memorialistes de Terrassa hauria de centrar-se en aquest objectiu pedagògic. Cosa que no estem fent.
Que hi hagi una força política que acudeixi al ple municipal amb cartells que diguin al ple que és una dictadura, quan és aquesta força política la que ha deixat molt clar en el seu ideari polític respecte a la diversitat cultural, política i social de la nostra ciutat i el nostre país. Sona com un acudit obscè.
Hem de prendre exemple del nostre Miguel de Unamuno, quan en el paranimf de la Universitat de Salamanca va dir aquelles paraules que han fet història: “Vencereu perquè teniu sobrada força bruta, però no convencereu perquè convèncer significa persuadir. I per persuadir necessiteu alguna cosa que us falta en aquesta lluita, raó i dret”.
El que és trist és veure com les forces democràtiques miren cap a un altre costat davant de tanta ignomínia, mirant el feixisme com una altra força més del joc democràtic, quan el seu objectiu és la destrucció del marc institucional convertit en un abocador d’escombraries polítiques, on saben que tenen les de guanyar perquè la dominen a la perfecció. Aquesta estratègia és l’ànima del feixisme internacional, definit sobre la base d’aquests conceptes primaris i primitius.
Aquest principi de força col·lectiva que es va forjar els anys trenta davant de l’avanç del feixisme a Europa, basat en la unitat indestructible de les forces antifeixistes, no s’ha plantejat ni es plantejarà. Necessiten que torni a repetir-se la història, perquè l’hem abandonat en la seva màxima dimensió. Ser antifeixista significa utilitzar tots els ressorts del nostre sistema per defensar-lo de les arpes dels quals el volen destruir.
Al nostre ajuntament, la provocació de Vox, cada força política de la nostra ciutat l’ha interpretat de manera diferent. Així no es pot contrarestar el feixisme. Una cosa és el desenvolupament de la política municipal com a objectiu col·lectiu de l’interès del nostre poble, davant la qual cada partit té les seves pròpies propostes, i una altra ben diferent és la salvaguarda de la base de l’essència dels nostres conceptes democràtics, que en aquest cas són molt clars, i només hi ha una resposta vàlida, una única veu de la democràcia davant de la cridadissa del feixisme, és a dir, que senyores i senyors demòcrates ha arribat l’hora de dir-ho clar. Vostès són el reflex de la nostra societat i el nostre municipi, responguin com ens “mereixem” la Terrassa “la Roja” com va haver-hi un temps que va ser coneguda la nostra ciutat a Espanya i a Europa en plena dictadura franquista.
No deixem que els engendres de la dictadura ens robin el que tant sacrifici ens ha costat.
Espanya té aquesta ideologia a diferents sectors de l’Estat i de la societat civil, són el residu del procés franquista, que des del 1936 i durant quaranta anys van estar adoctrinant diferents generacions de joves per a aquesta causa. Ara, 46 anys després de la transició, són a l’exèrcit, als cossos policials, al poder judicial, i a l’Església catòlica, i hem de suportar aquest feixisme soterrat a les manifestacions públiques dels representants de Vox, presents en els tres nivells de representació de les administracions d’Espanya, municipis, autonomies, congrés i senat estatal.
El procés obert des del 2019 de desqualificacions, mentides i campanyes destructives orquestrades per la dreta extrema (PP) i l’extrema dreta/feixista (Vox) per soscavar els fonaments d’aquesta feble democràcia que va començar molt malament i ja se sap, que “el que comença malament, mai pot anar bé”. Però els antifeixistes sempre estarem davant dels intolerants, els provocadors, els que són valents contra el seu poble i servils amb els poderosos.