Hola, veïns i veïnes de Terrassa, una pregunta: no estem tots plegats cansats de sentir a parlar contínuament de qüestions de mobilitat a la ciutat?
I per més que en parlem, per més voltes que els donem als mateixos temes, gira que tomba, tomba que gira, res es resol? I una altra: estem realment il·lusionats pel gran esdeveniment d’avui? Sembla que aquest Ple extraordinari sobre mobilitat promet generar més notícies, més debats, però realment més solucions? Per què sembla que vivim atrapats en un “dia de la marmota” permanent? Què s’està fent malament?
Permeteu-me, abans de tot, dos apunts breus. El primer, segons dades de l’Ajuntament, Terrassa ja ha assolit els 233.362 habitants i es preveu que el 2041 en siguin 258.886. El POUM preveia un escenari màxim de 250.000 habitants, però sembla que hi arribarem molt abans del que estava previst i sense haver esgotat ni de lluny les previsions de construcció d’habitatge en diversos sectors planificats. El segon, el Pla de Mobilitat anterior va caducar el 2021 i ha estat prorrogat fins al 2024. Aquell pla encara formava part del consens de ciutat, un consens trencat des de fa temps, per uns i per altres. El nou Pla no s’espera fins, com a mínim, el 2026. Cinc anys de retard suposen una pèrdua d’oportunitats que no només no ens deixa avançar, sinó que ens fa anar enrere. Què vull dir amb això? Que sense planificació no farem res, evidentment. Però pitjor encara, sense una bona diagnosi no hi ha planificació possible. Algú està pensant la mobilitat d’una ciutat de 250.000 habitants?
Les ciutats no creixen de forma lineal. A partir de certs llindars —per exemple, els 200.000 habitants—, els sistemes urbans, inclosa la mobilitat, pateixen salts qualitatius. I cap als 250.000, deixem enrere el model de ciutat mitjana. Els problemes de trànsit i contaminació augmenten de manera desproporcionada —us sona?—. Però també genera oportunitats: una mobilitat planificada adequadament pot generar més capacitat, més freqüència i, per tant, més demanda, com va passar amb el perllongament dels Ferrocarrils.
Fins ara, hem viscut un creixement moderat, però controlat, planificat d’una ciutat mitjana que aspirava als 200.000 habitants. Sempre hem sentit a dir que “Terrassa és un poble”. Això està canviant, ens agradi o no. I encara que ens posem ara a planificar, si no assumim que Terrassa s’està sobre densificant i que per culpa del context metropolità, continuarà creixent, no resoldrem res i els problemes de congestió i contaminació només augmentaran. I si no reaccionem, no podrem aprofitar els avantatges del transport públic, una de les poques oportunitats que ens ofereixen les ciutats grans per deixar enrere el col·lapse d’una ciutat-poble amb carrers estrets.
En resum, fa anys que estirem el xiclet del POUM i del Pla de mobilitat fins que s’ha trencat. I ja podem continuar donant voltes a la divina comèdia –permanent i pesada– sobre la zona de vianants del centre, mentre s’amaga l’absència total de projectes per a la resta de barris.
Podem continuar amb les guerres sobre si la bicicleta és perseguida o no en una ciutat que va ser pionera en el seu impuls. O continuar denunciant la degradació dels carrers, on cotxes, bicis i patinets conviuen en condicions tercermundistes. Podem insistir que només ens falten dues estacions de tren, o seguir amb el serial d’Arquimedes i Galileu, de Topete, Ramón y Cajal, la ZBE amb càmeres que no funcionen, o el cementiri de diners del Portal de Sant Roc.
Podem riure –o plorar– amb el “gat de Schrödinger” que obre i tanca la Rambla alhora. Però mentre tot això passa, la ciutadania queda atrapada en una roda interminable de notícies, debats, experts i articles que no els resol res.
Però atenció, la planificació de la mobilitat està profundament connectada amb el model de ciutat. Sense saber cap a on anem ni quina ciutat volem, és possible planificar la seva mobilitat? I amb quina visió? Estem parlant d’un Pla de mobilitat sostenible. El govern de la ciutat i l’oposició vol realment una ciutat sostenible? Amb transport públic fàcil, eficient i més còmode que el privat? Amb una xarxa pedalable i caminable, on els barris més perifèrics estiguin connectats dignament i la manca d’opcions no es tradueixi en un estigma més?
Calen canvis valents. No per complicar la vida de ningú, sinó per afrontar de debò els efectes d’un creixement descontrolat d’habitants i de cotxes. No es podrà acontentar tothom. Però no fer res per no molestar algú no pot ser una opció.
Si volem sortir d’aquesta presó, necessitem representants polítics que facin una diagnosi seriosa i realista sobre la ciutat gran que ja som. I a partir d’aquí, que facin polítiques valentes i consensuades, amb una planificació clara i eficient per plantar cara als reptes que ja ens atrapen, però també els que ens venen a sobre.
I ja per acabar, voldria fer una última pregunta. Potser “la” pregunta: servirà aquest imprescindible Ple extraordinari sobre mobilitat per començar, d’una vegada per totes, a construir una política de ciutat amb visió i consens en matèria de mobilitat sostenible?