Publicitat
Opinió

D’uns temps que ja no són els nostres

Salvador Cardús i Ros

L’emissió del documental “Els nens de la riuada” ha estat una excel·lent manera de commemorar els 60 anys d’aquella catàstrofe natural que va impactar sobre un Vallès que ja vivia l’altre drama humà d’unes migracions massives i desordenades, per a les quals no hi havia capacitat de donar una resposta adequada.

No és la primera vegada que es para atenció a la riuada del 1962. Per commemorar-ne els 50 anys, la revista “Vallesos” hi va dedicar un extens i documentat dossier –noranta pàgines–, amb articles molt interessants, com el de l’historiador Jordi Calvet. Calvet hi detallava les quantitats de crèdits rebuts per a la reconstrucció de les fàbriques, que els empresaris van anar tornant religiosament sota el “principi” del ministre de Treball de l’època, Romeo Gorria, que “los pueblos holgazanes piden donativos, los pueblos laboriosos solicitan créditos”. A Espanya, la discriminació territorial sempre l’han disfressada de solidaritat patriòtica o de virtut moral. Així mateix, s’hi esmentaven les indemnitzacions rebudes pels familiars de les víctimes: 100.000 pessetes per persona morta (uns 25.000 € d’ara), 150.000 si era cap de família i 250.000 si estava assegurada, en concepte d’accident de treball.

L’interès del documental d’Esther Lázaro és que ens descobreix una nova dimensió de la catàstrofe: la d’uns nens que mai no es van arribar a trobar –com va passar amb molts adults– i d’unes possibles adopcions no documentades ni aclarides. Com que els registres de població eren poc de fiar, tampoc no es pot saber exactament quants desapareguts hi va haver, i d’entre aquests, si la proporció de nens va ser superior a la d’adults, cosa que refermaria la sospita d’irregularitats. Les imatges, les cartes de les peticions de criatures, el testimoni dels supervivents i el dels experts completen un treball excel·lent que lluny de portar a conclusions definitives, obre interrogants a l’espera que desvetlli veus fins ara mudes per por o desconeixement.

El documental d’Esther Lázaro, però, té una virtut paral·lela al tema central que ens proposa. I és la de posar davant dels nostres ulls una societat molt diferent, que seria equívoc valorar-la amb els valors actuals. El 1962, el règim polític franquista impregnava tota la societat. No era una realitat deslligada de la vida de cada dia i de la mentalitat de l’època. Hi havia una dictadura, sí, però la societat també s’havia tornat, majoritàriament, franquista.

Alhora, caldria tenir present que el poder dels organismes públics locals era mínim: ni capacitat de decisió, ni estructura organitzativa, ni pressupostos. Davant del creixement salvatge dels nous barris, l’acció de l’Ajuntament de Terrassa es limitava a poder-hi enviar un parell de guàrdies urbans. Paral·lelament, i amb uns esquemes ideològics que ara ens poden anguniejar, les organitzacions cíviques, sovint lligades al món catòlic, hi intervenien amb accions caritatives com les anomenades Conferències de Sant Vicenç de Paül. Però també impulsaven primers estudis sociològics, com els de l’ISPA. I cal esmentar el projecte del 1961 –anterior a la riuada– de l’Associació Catòlica de Dirigents, VITASA, per construir habitatge social, amb la col·laboració de Caixa de Terrassa.

En definitiva, el documental d’Esther Lázaro i TV3 ens dona un cop de puny a l’estómac posant-nos davant una societat –no pas tan llunyana– que ens estremeix. Però també seria desitjable adoptar una mirada prou empàtica per, a més de jutjar-la, i vistes les circumstàncies històriques, polítiques i socials, comprendre-la.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top