Txetxu Sanz
Quan vaig escriure uns articles sobre el federalisme, no vaig voler entrar en la seva aplicació als partits polítics, entenent que es tracta d’una qüestió interna, però sí que em sembla necessari reprendre el tema per enfrontar-lo al concepte “terrassanquisme” que utilitza el nostre alcalde.
D’entrada, afirmo que cada partit es pot organitzar com vulgui i que totes les variants són legítimes. Tot i això, no ho és quan s’utilitza per atorgar-se una major legitimació o un valor sentimental sobre els altres. Els partits d’àmbit estatal, nacional o local tenen el mateix valor independentment de la seva estructuració orgànica i només els diferencia la seva ideologia, capacitat de pacte, gestió i credibilitat.
Personalment, crec que els partits han d’estructurar-se en un model federal i que com més grans siguin, millor. És evident que l’aritmètica del poder pot afavorir els partits amb menys representació, com podem veure sovint a la política espanyola o catalana, però la responsabilitat del govern sempre serà dels grans (no parlo de la composició dels governs).
No és cert que els partits d’àmbit nacional defensin més i millor els interessos de Catalunya, com també és fal·laç atorgar qualitat semblant als d’àmbit local. El que és realment important en un partit és la seva capacitat per valorar les situacions a què ens enfrontem, dissenyar i proposar les millors solucions i la capacitat de gestió d’aquestes solucions. Tot i això, com més petit és un partit o el seu àmbit d’actuació, és més fàcil que perdi capacitat de visió perifèrica i d’influència. Per contra, un partit gran pot perdre la visió nacional o local si no s’organitza de manera federal, si no és capaç de cedir protagonisme polític a les estructures territorials, fins i tot sectorials, menors (entenent menors per dimensió no per importància).
L’esquerra té una gran tradició federal. El socialisme a Catalunya, per exemple, és fruit de la suma de tres partits polítics que van constituir l’actual PSC, un partit sobirà, autònom respecte del PSOE. Podem recordar alguns moments de tensió entre ells per no seguir els mateixos criteris o, més ben dit, en seguir els seus propis criteris. Però això és la democràcia i la virtut d’un sistema federal, la capacitat d’estar units des de la llibertat, tot i prendre decisions diferents.
A Terrassa tenim un partit que fa gala de la seva soledat com si fos, en si mateix, una virtut, una fortalesa, com si per això les seves decisions fossin millors, com si això els permetés obtenir avantatges negociadors. Fins i tot a la seva web diu: una candidatura valenta, honesta i sense deutes ni ordres de Barcelona o Madrid, afirmacions que es pressuposen, però, en el cas del segon, em sembla un exercici maquiavèl·lic: l’honestedat en política no és un valor, és una obligació.
Per acabar, analitzem l’afirmació: sense deutes ni ordres de Barcelona o Madrid. Què s’intenta dir o què s’intenta afirmar? Les ha rebut Ballart i, en aquests casos, les va incomplir? Potser el nostre alcalde no va formar part de l’anomenat aparell del PSC des del seu inici polític fins a la sortida? Potser va ser alcalde per ordres de fora? En realitat, al nostre alcalde no li agrada que ningú no li qüestioni les seves decisions i no sap respondre a les crítiques. Només cal veure la gestió dels conflictes oberts a Can Boada i altres llocs de la ciutat. Ballart davant les crítiques i la tensió en lloc de treballar amb empatia i lideratge es posa malalt i s’amaga. I deutes? De quins deutes parlem? TxT deu alguna cosa pel seu pacte amb ERC o amb Junts? Seria interessant saber-ho.
M’agrada la pluralitat política, no és un problema sinó símptoma de salut democràtica. M’agrada la confrontació d’idees. M’agrada la política, però no pas el populisme, ni jugar amb els sentiments de la gent. Terrassa serà important quan tingui un projecte important i un lideratge que sigui capaç de fer-nos treballar tots per avançar cap a aquest projecte. Terrassa és gran per la seva gent!
