"Ha estat un camí molt fosc, ple de pors, angoixa i pèrdues però també de felicitat"

Judith Velasco
Mare de dos fills per fecundació in vitro

Per què va decidir recórrer a la fecundació in vitro?
Quan vaig fer 30 anys em va començar a picar el desig de ser mare. Passaven els mesos, el bebè no venia i el desig cada cop era més fort. Al cap de dos anys vaig decidir anar a un altre ginecòleg que només posar l’ecògraf em va dir que tenia una endometriosi molt severa i que s’ havia d’operar. Jo no donava crèdit que en cinc minuts algú hagués arribat a un diagnòstic després de vint anys de patiment amb les meves regles. Em van operar i durant l’operació van veure que tenia les trompes obstruïdes. Necessitava passar per tècniques de reproducció assistida per poder ser mare, i aquí va començar un camí molt fosc ple de sentiments, d’angoixa, de pors, d’il·lusions, de pèrdues i també de felicitat.

Va ser un procés difícil?
Va ser complicat. Amb el meu primer fill, que ara té 7 anys, vaig haver de passar el dol genètic, ja que després de diversos intents i proves els metges van concloure que amb els meus òvuls no aconseguiríem res. Aleshores vaig recórrer a la donació d’òvuls. Es tracta d’un tractament costós i només en vaig poder fer un que no va tenir èxit. Després de molt pensar, em vaig decantar per l’adopció d’embrions, que és una tècnica més econòmica i per a mi molt valuosa ja que dónes oportunitat a embrions que queden “desemparats”. Amb la meva filla, el dol genètic ja no va fer falta però també van ser tres anys molt durs. Vaig fer quatre intents amb donació d’òvuls i dos d’adopció d’embrions.

Com recorda el dia que li van dir que estava embarassada?
No l’oblidaré mai. Jo mai he vist un positiu en un test d’embaràs, els tinc pànic, n’he vist tants de negatius que fins i tot estant embarassada pensava que si me’l feia no sortiria positiu. Amb el meu fill, recordo que em van fer portar l’orina i esperar en una sala. Mentre esperava pensava que el cor se’m pararia en algun moment, de cop vaig sentir la telefonista que parlava amb algú i li deia que era negatiu. Vaig començar a sentir que el cap em petava. Em van fer passar al despatx del doctor i no entenia el somriure de la infermera. Quan vaig seure, el doctor em va dir: “Felicitats! Estàs embarassada”. No me’l creia, vaig començar a plorar sense parar. Amb la meva filla, em va trucar el doctor en persona per donar-me la gran notícia. Anava pel carrer i vaig haver de seure per no caure.

Ha viscut tot el procés obertament o ho ha amagat en algun moment?
Jo no me n’he amagat mai. El meu fill ho sap i la petita, que ara té 8 mesos, ho sabrà. Els tabús que hi ha són per desconeixement i és la nostra responsabilitat, la de les pacients, explicar i fer-ne partícips els que ens envolten perquè puguin saber com ens sentim.