Un drac antipàtic

Ara els dracs ens cauen bé. I, esclar, això ens fa patir davant de la iconografia agressiva del sant Jordi que ma-ta l’aranya. Fins i tot Joan Maragall, per legitimar la llança feridora del sant patró de Catalunya, ens recordava que “l’aranya que ell va matar tenia molt mala bava; terenyinava les flors i se’n xuclava la flaire...”. Per poder reivindicar plenament Sant Jordi necessitem llavors un drac antipàtic, consensuadament malèfic, malvat, odiós. Si el fem massa tendre, la imatge ens falla.

Perquè el drac o l’aranya o el que sigui que mata Sant Jordi amb la seva arma de guerrer de la bondat ha de ser, cal que sigui, l’encarnació convinguda del mal. Necessitem confiar en algú que combat el mal, que el venç. I necessitem que el mal tingui algun cos i algun rostre, perquè el guerrer pugui actuar amb bones raons. Potser aquest és un dels problemes del nostre temps: quin són els rostes del mal que tot reconeixem? Quins són els nostres dracs?

Diuen els evangelis que Jesús va recomanar als cristians posar l’altra galta, quan el mal els colpejava la cara. Aquesta crida a la santa resignació fa una mica d’angúnia. Potser per això el món catòlic necessitava contraposar el relat de l’altra galta amb un relat complementari de confrontació amb el mal. Els sant grec de la Capadòcia, soldat i guerrer, era aquest complement. Resignació i bondat davant del mal, però també combat contra el mal, actiu, ferm, victoriós. Perquè hi ha dracs dolents (tot i que cada vegada els pintem més simpàtics). Perquè el mal existeix. Ha existit.
Mireu la història del segle XX i trobareu uns quants rostres per al drac, unes quantes invocacions necessàries per a Sant Jordi. 

L'autor és escriptor i periodista