L'antiga caserna de la Guàrdia Civil de Sabadell, ocupada durant mesos per una quarantena de persones sense sostre, es troba en fase de desocupació. Entre els qui van haver d’abandonar l’immoble, cinc homes subsaharians han trobat un sostre gràcies a un veí de Terrassa, l’Àlex Puy, de 55 anys. Els allotja a la casa dels seus pares, al barri de Ca n’Aurell, a prop de l’escola Isaac Peral. “El meu objectiu és que les persones que acollim deixin de patir, que es recuperin”, explica.
El domicili té habitacions àmplies, calefacció i espais comuns. A la més gran hi dorm el més veterà del grup, un home de 58 anys que es recupera d’un ictus i que Puy descriu com “el líder natural” del grup. Conviuen també un altre home d’uns 50 anys i dos joves. Un cinquè va marxar pocs dies després d’arribar. “Vaig haver-lo de fer fora per agressivitat verbal cap a l’home que lidera el grup. Li he donat diners de la meva butxaca i seguirà un altre camí”, explica Puy, que és clar: “A casa meva segueixo les regles de Ningú Sense Sostre: qui es comporta humanament ha de ser protegit a tot preu. L’agressió verbal cap a una persona feble indica que l’agressor necessita fer camí.”
Afirma que part dels homes tenen documentació “en tràmits” i afegeix: “Qualsevol baralla pot desgraciar-los la vida”.
“Si teniu gent que no podeu acollir, jo ara en tinc”
Puy va oferir casa seva mitjançant l'entitat social Ningú Sense Sostre, que anys enrere l’havia ajudat quan ell mateix vivia al carrer. “En un moment donat, no sabia què fer amb les habitacions buides i vaig trucar: ‘Si teniu gent que no podeu acollir per falta de recursos, jo ara en tinc’”, relata. Dues setmanes després, va rebre la trucada: “Fan fora de la caserna cinc subsaharians”. La resposta va ser immediata: “Porta-me’ls aquí ja”.
Ell sap què és viure sense sostre. “Quan dormia als boscos sense ni un ral a la butxaca, Ningú Sense Sostre em va acollir. Per a algú que es queda al carrer, tot és vergonya, pena, la sensació de semblar un monstre brut i potencialment perillós”, explica. Aquell gest li va permetre reprendre la vida. “Quan algú et dona casa, sopar, dutxa i roba neta, tornes a sentir-te persona. I quan et fas fort i aconsegueixes una feina, mires endavant”.
El passat que l’ha portat fins aquí
Puy va patir addiccions entre els 16 i els 34 anys i assegura que va acabar “molt feble”. “Als 39 vaig acabar al carrer. Però no vaig deixar que em destruís”, diu. La seva estratègia va ser caminar: “25 quilòmetres al dia, a vegades 40, sempre sol”. Al punt més dur, va topar amb voluntaris a Sabadell que li van donar un llit i sopar.
Ara, ell intenta retornar aquell suport. Sobre els cinc homes que conviuen amb ell, conclou: “El primer contacte va ser positiu. Ajuden a casa motu proprio. Tenen valors morals molt sòlids”.
