A Terrassa, parlar de l’aigua és parlar de memòria. Quan la dana va colpejar el País Valencià i altres zones de l’Estat ara fa un any, molts terrassencs van reviure imatges que els seus avis i pares havien explicat mil cops: la riuada de 1962, que va arrasar part del municipi i va deixar centenars de morts. Aquell record col·lectiu, encara viu, va fer que la ciutat reaccionés amb una empatia immediata. Terrassa sabia què significava veure’s superada per l’aigua —i no va dubtar a moure’s per ajudar els qui en aquell moment ho perdien tot.
Hores després de conèixer la magnitud de la dana, entitats veïnals, centres cívics i ciutadans particulars van començar a organitzar-se. El centre cívic Francesc Macià i el recinte firal es van convertir en punts neuràlgics de recollida d’aliments, mantes, roba d’abrigar i productes de primera necessitat. Centenars de voluntaris hi treballaven de sol a sol, transformant el dolor aliè en acció. En pocs dies, la resposta ciutadana es va convertir en una autèntica onada solidària.
L’onada de generositat
L’Ajuntament va canalitzar aquesta energia col·lectiva en una acció contundent. El 4 de novembre sortia el primer comboi amb 60 tones d’ajuda humanitària cap a les localitats valencianes de Mislata i Aldaia. Camions, furgonetes i vehicles policials transportaven menjar, aigua, roba, productes d’higiene, eines i material sanitari. La imatge d’aquell comboi simbolitzava una ciutat que no només recollia, sinó que feia arribar la seva solidaritat allà on calia. A més, una trentena d’empreses terrassenques també van sumar-s’hi, organitzant un segon comboi amb subministrament de neteja i material essencial.
Les donacions econòmiques també van tenir un pes fonamental. L’Ajuntament va fer una aportació de 60.000 euros a Creu Roja, i va convidar la ciutadania a contribuir-hi directament a través dels comptes municipals dels pobles afectats, com Letur. Paral·lelament, van sorgir iniciatives particulars: l’Esther Martínez, per exemple, va recaptar més de 52.000 euros a través d’una campanya de micromecenatge per al seu poble d’origen; una parella va engegar una campanya de microdonacions; i fins i tot l’associació de veïns del Torrent d’en Pere Parres va destinar part dels beneficis de la fira de Halloween a la causa. Les xarxes socials van multiplicar l’abast d’aquestes iniciatives, demostrant que la solidaritat també pot viatjar a cop de clic.
Mans terrassenques al fang
Molts terrassencs no es van conformar amb ajudar des de casa. Gràcies a l’organització espontània i al boca-orella, desenes de voluntaris —molts d’ells joves— es van desplaçar fins a les zones més afectades per donar un cop de mà: repartir aliments, netejar carrers, ajudar a retirar fang o simplement escoltar els veïns. Noms com la Lara, l’Ivan, la Lucia, la Raquel, el Toni o l’Arnau en són només alguns exemples.
També hi van ser presents els Bombers, la Policia i els voluntaris forestals de Terrassa, amb actuacions destacades a Picanya, Vilamarxant o Catarroja. I com a símbol de compromís, el cas dels Edu’s, dos operaris d’Egarvia que, amb les grues municipals, van treballar dies sencers a Loriguilla retirant vehicles apilats per la força de l’aigua.
Germanor i memòria compartida
La solidaritat es va traduir també en vincles duradors. Els alcaldes de Terrassa, Jordi Ballart, i de Letur, Sergio Marín, van acordar l’agermanament dels dos municipis, units per llaços històrics i afectius: més de dues-centes persones nascudes a Letur viuen avui a Terrassa, descendents d’aquells que als anys seixanta i setanta van emigrar per buscar un futur millor.
Entre les històries que uneixen els dos pobles, destaca la d’Esperanza Martínez, resident a Letur però antiga veïna de Terrassa, que amb set anys va sobreviure la riuada del 1962 i, seixanta-dos anys després, va veure com la dana destrossava la seva llar i s’enduia una veïna. També la de Jony Gómez, terrassenc de 38 anys que viu a Catarroja i que va haver d’afrontar el repte de “recuperar la vida” després de perdre la casa i els cotxes.
La dana va deixar destrucció, però també va revelar la millor versió de Terrassa: una ciutat capaç d’activar-se, organitzar-se i donar sense mirar a qui. El record de la riuada del 1962 va ser més que una ferida: va ser una lliçó. Una ciutat que un dia va patir sota l’aigua, avui sap com ajudar quan l’aigua s’enduu la vida dels altres.
- Els voluntaris d`ADF Terrassa treballant sobre la zona afectada per la dana
“Ens vam salvar per mig graó, i això és el que compta”
Maria Jesús, veïna de Picanya, recorda amb serenor com, un any després de la DANA, la seva vida i la del poble intenten recuperar-se. “Les infraestructures van avançant: l’autovia i el metro ja funcionen, però els ponts i el barranc encara són un camp d’obres”, explica. Els ascensors continuen fora de servei i les reparacions dels garatges tot just comencen, després que el Consorci efectués els primers pagaments fa només un mes. “Ens diuen que les obres duraran mig any, com a mínim.” Com molts veïns, ha patit també les conseqüències econòmiques: “L’ERTE es va convertir en un ERE i vaig perdre la feina”. Amb tot es mostra optimista: “El comerç està pràcticament actiu, la vida continua. Ens vam salvar per mig graó, i això és el que compta.”
“L’agraïment dels veïns era brutal, no es faltava de res”
Joan Pla, membre de l’ADF Terrassa, va ser un dels voluntaris que es va desplaçar a Picanya. Recorda aquells dies com “una experiència brutal”, no només per la magnitud dels danys, sinó per la reacció dels veïns. L’emociona encara com la gent els oferia menjar, roba o simplement paraules d’agraïment. “No ens va faltar de res”, admet. El seu equip va treballar en diversos garatges i comunitats inundades, on les bombes tenien dificultats per funcionar pel fang acumulat. Finalment, van instal·lar-ne quatre en una mateixa finca i van aprofitar l’aigua extreta per netejar carrers, voreres i façanes. “Va sortir una quantitat impressionant d’aigua”, recorda. Una experiència dura, però que, diu, “et marca per sempre”.
