El que convingui, menys "ordinària"

La Laura, en Pep o na Najat, veïns nostres a qui la vida els ha assignat particularitats que els situen en allò que l’argot denomina “discapacitat intel·lectual i del desenvolupament”, afronten avui el repte de treballar a l’empresa ordinària.
Persona i empresa, protagonistes d’una trama de relacions que duu per títol “societat” i en què, com a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat. Però compte, que la Laura en Pep i na Najat hi són!

I en una empresa ordinària, voleu dir? L’ordinari és allò que és acostumat, habitual, que segueix l’ordre establert, d’escàs mèrit o de classe inferior. Convindreu que això no és gaire esperançador per a les expectatives dels nostres particulars veïns.

Fóra injust tractar les empreses d’ordinàries. Per sobreviure en un entorn de canvi permanent, requereixen qualitats extraordinàries i ,si bé és cert que en aquestes el factor humà remet quantitativament, en llur orientació a les persones poden trobar-hi grans oportunitats.

Tenim, doncs, persones extraordinàries disposades a participar d’empreses extraordinàries. Què ens falta? Generar confiança, conèixer les persones, potenciar-ne les capacitats, apoderar-les, i adaptar els entorns de treball. Aquesta és la tasca de suport que ofereixen entitats d’iniciativa social que, com FUPAR a Terrassa, trobareu desplegades arreu del territori.

La iniciativa social, ADN d’aquest país, disposa de l’experiència, coneixement i capacitats necessàries, mentre l’Administració pública disposa dels recursos per donar-hi l’impuls necessari. Segur que el repte tampoc podria admetre una Administració ordinària.

Perseguim un resultat social, resultat de tots i per a tots, per què escatimar-hi recursos? La Laura, en Pep i na Najat ens demanen atenció. “No tots tindran capacitats per anar a tot arreu, però arreu i ha llocs adients a les ambicions i capacitats de tots ells”.

Esperem temps extraordinaris.