Com vas viure la mort de Franco?: “Va ser com si s’hagués mort un gos”

Quety de Reyes, 89 anys: “Va ser com si s’hagués mort un gos”

A la televisió en blanc i negre van anunciar que Franco havia mort. Ella recorda que “era com si hagués mort un gos, no m’interessava per res”. Quan un dels seus fills li va preguntar: “Mama, qui s’ha mort?”, la seva resposta va ser clara: “Un senyor que a la teva mare no li agradava”. No va celebrar la notícia de cap forma especial, però ja era hora que morís. Amb ell ho vam passar molt malament; ella havia nascut en plena Guerra Civil i havia passat molta fam. Sempre li retraurà a Franco que no la deixes registrar com a “Quety”, el nom francès que li van posar els seus pares.

Ramon Vives, 72 anys: “Estava a Canàries amb la Marxa Verda”

Estava a Canàries amb la Marxa Verda, servint a la marina, quan va arribar la notícia de la mort de Franco. Havia tingut guàrdia fins a les dues de la matinada, i passades les quatre del matí els van fer formar a coberta. Els van comunicar: “Ha mort Franco i farem una missa l’endemà”. A ell li era igual; “no m’interessava la política”. 

Observava els companys de fora de Catalunya, que semblaven afligits, mentre els catalans, entre els quals es trobava, se sentien una mica indiferents, Franco ens havia fet la guitza portant-nos a complir el servei militar tan lluny de casa.

Pilar Ferrer, 73 anys: “No m’interessava. A casa, res de política”

Recorda que aquell dia estava treballant al negoci familiar, al Paloma del carrer Ample. Al matí algú li havia comentat la notícia, però va ser en arribar a casa quan la seva mare va dir: “Nenes, que Franco s’ha mort”. Tot seguit van veure la informació per la televisió. A casa no es parlava de política, i ella només sabia que Franco era “el que manava”, sense conèixer gairebé cap de les seves malifetes. Com reconeix, llavors “no m’interessava per res”. La notícia va passar sense emocions ni celebracions, un esdeveniment més en un moment en què el xicot “donava molts mals de cap”.

José Luis Calvo, 71 anys: “Va ser millor que morís, prou de càstigs”

Vivia al carrer Volta i va veure la notícia per televisió. Explica que mai li havia agradat Franco i que, al seu entendre, “va ser millor que es morís perquè no es podia viure amb tant prohibir i castigar”. A casa, la política era tema de debat constant. Ell recorda que donava suport al seu avi, republicà convençut, que exclamava: “Sort que s’ha mort”. Des de petit havia tingut problemes de parla i, com que estava prohibit parlar català, mai el va poder aprendre correctament. La mort del dictador, per a ell i la família, significava alleujament i final d’un temps de restriccions.

Josep Manel Ortí, 74 anys: “Ens van instal·lar la línia telefònica”

Tenia 24 anys quan el 20 de novembre de 1975 van instal·lar la línia telefònica a casa seva, coincidint amb la mort de Franco. “És una coincidència curiosa”. Aquell dia simbolitzava, alhora, el final d’una etapa i l’inici de la modernitat. 

Recorda que, mentre pels afins al règim la notícia de la mort del dictador era motiu de tristesa, pel seu pare, que havia viscut la Guerra Civil al bàndol republicà, i per ell mateix, no pas: “No m’agrada Franco. De fet, quan el vam haver de rebre el 1962 ja no m’agrada, i amb els anys es va accentuar l’animadversió”.

Montse Rusiñol, 79 anys: “A casa vam brindar amb cava”

Feia pocs mesos que havia estat mare, tenia 29 anys i treballava com a mestra quan va arribar la notícia de la mort de Franco. Aquell matí, el seu marit la va despertar dient: “Montse, avui tindràs festa”. Tot seguit van encetar una ampolla de cava guardada a la nevera i van brindar. Ella recorda el pensament que li va passar pel cap: “Al fi ha mort el paio aquest”. 

Remarca, amb perspectiva, que en aquell moment no coneixien ni la meitat de les barbaritats que el dictador havia escomès, tot i celebrar la seva mort. I lamenta, que avui dia la història “s’estigui repetint”.

Ángeles Ruiz, 69 anys: “Podré començar a viure amb  llibertat”

Era molt jove, feia poc que s’havia casat i tenia una filla, i recorda haver viscut l’adolescència amagant la seva homosexualitat. Quan va veure per televisió que Franco havia mort, va pensar: “Ara sembla que tindré la llibertat que fins ara no tenia”. Aquell moment simbolitzava per a ella la possibilitat de viure sense por i començar a construir una vida pròpia.

Alhora, recorda el seu pare celebrant la notícia “per fi ens l’hem tret de sobre” i alguns capellans progressistes comentant que tot aniria a millor. La mort del dictador significava un futur més obert i esperançador.

Juan José Albericio, 83 anys: “Es va sentir com un alliberament”

El llavors director de l’EGB de l'Escola PIA recorda el moment en què van tenir notícia de la mort de Franco. Segons explica, va fer sonar el timbre de l’escola i tots els alumnes van baixar al saló d’actes, llavors l’església, per comunicar-los que tenien festa i podien tornar a casa. Molts pares i mares van acudir, espantats per la incertesa del que vindria. 

Sobre aquell dia, Albericio reconeix: “En l’àmbit polític i familiar, vaig sentir alliberament. Personalment, no recordo celebrar-ho”. Tot plegat va marcar una jornada de tensió i emocions contingudes.