Quan el paper va dictar el dol de tota una ciutat: "Murió el Caudillo"

El 20 de novembre de 1975, Tarrasa Información, predecessor de l’actual Diari de Terrassa, es va convertir en un aparador local del dol oficial per la mort de Francisco Franco. L’orientació del diari —plenament integrada en l’estructura mediàtica del franquisme— va marcar de manera inequívoca el tractament informatiu, que no només anunciava la desaparició del dictador, sinó que buscava legitimar el seu llegat i reforçar el missatge de continuïtat encarnat pel príncep Juan Carlos.

La portada de l’edició especial és, avui, un document revelador. Més enllà del breu resum cronològic situat en una cantonada —comunicat de la mort, data de coronació i data d’enterrament—, la resta era pur ritual de propaganda. Una fotografia de grans dimensions mostrava Franco durant una de les seves visites a Terrassa, envoltat per una multitud que l’aclamava. El titular era tan contundent com inequívoc: “Murió el Caudillo”. El diari no només anunciava un fet, sinó que recordava visualment, i amb solemnitat, el vincle que havia volgut establir entre ciutat i règim.

Les dues primeres pàgines de l’especial es dedicaven als comiats institucionals. S’obrien amb el comunicat llegit per León Herrero Esteban, ministre d’Informació i Turisme, a través de "Radio-Televisión". El text, d’altíssim to emocional, afirmava que Franco havia mort després d’un curs “de xoc tòxic per peritonitis”, i apel·lava a “la immensa tristesa d’aquesta Espanya” a la qual havia lliurat “sense reserva tota la seva vida”. El ministre demanava una oració per la seva ànima i un sentiment de “gratitud per la seva obra ingent”.

A continuació apareixien les adhesions locals. L’alcalde Josep Donadeu titulava el seu text “Hora de lleialtat”, i hi lloava “la genialitat política de Francisco Franco”, afirmant que la principal virtut del dictador havia estat “preveure lúcidament la successió” i garantir el futur del país sense “traumes ni col·lapses”. Donadeu concloïa defensant la “indestructible lleialtat” al príncep.

El secretari de l’ajuntament franquista, Francisco Valenciano, habitual cronista institucional del mateix Tarrassa Información, aportava una peça titulada “Amb ell, Espanya va ser una altra vegada”. Altres personalitats destacades, com Luis G. Ventalló Vergés, antic director de l’Escola d’Enginyeria i figura central del món esportiu terrassenc, insistien en la idea de la continuïtat: “Per sobre de tot, continuïtat”, escrivia. També s’hi afegia l’exalcalde Josep Clapés, que definia l’etapa franquista com “Una era fecunda”. Fins i tot el mateix diari firmava un comiat propi, reforçant la imatge d’unitat i adhesió absoluta.

L’especial superava les vint pàgines i era un compendi d’hagiografia franquista. S’hi descrivia “Franco, l’home”, es repassava el seu paper en la Guerra Civil, s’explicaven les cinc visites que havia fet a Terrassa, es detallaven les malalties que l’havien afectat durant les últimes setmanes i es presentava el seu successor, Juan Carlos, que pocs dies després seria proclamat rei. 

Cal remarcar que aquell 20 de novembre no actuava en solitari. Des del 23 d’octubre, Tarrasa Información havia convertit la salut de Franco en una secció fixa i central. Titular rere titular, el diari havia seguit amb minuciositat i to paternalista l’agonia del dictador: “Franco es recupera”, “Franco va superar ahir dues noves crisis”,, “Molt greu”, “No hi ha cap novetat”, fins al darrer titular abans de la mort: “Nova crisis”. En paral·lel, les portades giraven també al voltant del príncep Juan Carlos, aleshores cap d’Estat provisional, i de la marxa sobre el Sàhara.

Aquell mateix dia, a més de l’especial, es publicava l’edició normal, que també obria amb la mort del dictador, però amb un to més informatiu: incloïa una enquesta ciutadana i tractava el famós anunci televisiu d’Arias Navarro, “Españoles, Franco ha muerto”.

Tanmateix, el dol oficial va durar poc. Dos dies després, Franco compartia portada amb Juan Carlos i la reina Sofia en un relat que mirava endavant: “Comença el futur”. El 24 de novembre el diari dedicava una extensa crònica al funeral solemne a la catedral del Sant Esperit, amb més de 2.500 assistents. I el 29 de novembre, Terrassa tornava a la seva realitat immediata: crisi tèxtil, protestes i atur.

El relat de Tarrasa Información va ser inequívoc: pena, gratitud i adhesió. Però la gran pregunta és si aquella Terrassa, sovint definida com “la Roja”, va viure realment la mort de Franco tal com la va retratar el diari. 

franco