"He redescobert la ciutat de Terrassa"

Teresa Rabal Verdaguer va néixer a Terrassa però fa anys que viu a La Garriga. Acaba de publicar la seva primera novel·la, “La casa de la mimosa”, guanyadora del premi Josep Saperas, convocat per Òmnium Cultural. És el seu segon llibre, ja que prèviament n’havia tret un de viatges sobre Egipte.

Quan va començar a escriure?
Sóc una escriptora tardana. Quan em vaig prejubilar vaig anar a fer un curs de perfeccionament de català i va ser aleshores que em vaig adonar que m’agradava escriure. Em vaig apuntar a uns tallers d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès, que tenen molt bons professors.

Què va ser el primer que va escriure?
Vaig començar amb uns quants relats d’excursionisme que no s’han publicat.

Li agrada l’excursionisme?
De petita anava molt a Sant Llorenç. Després em vaig concentrar en la feina i amb gairebé 50 anys vaig recuperar l’afició per la muntanya.

Després va fer un llibre de viatges i aquest sí que es va publicar, oi?
Fa quatre anys vaig publicar un llibre de viatges, “Entre pedres i cultures”. És una obra d’emocions, sensacions, sorpreses i sentiments que parla de tres viatges diferents a Egipte, comparant com ha canviat el païs. El primer cop que hi vaig estar va ser l’any 1993.

Segur que ha canviat molt.
Ara els egipcis són més integristes i a Egipte hi van menys turistes occidentals. En canvi, hi ha molts xinesos. La gent d’allà, però, és molt oberta. I hi ha llocs preciosos per visitar fora dels circuits convencionals. Vaig disfrutar molt escrivint aquest llibre. I a la novel·la, a “La casa de la mimosa”, al final també s’hi va “colar” Egipte. El mar, la muntanya, Terrassa i Egipte hi són molt presents, encara que d’una manera diferent que a la meva vida real. No hi ha res d’autobiogràfic, però el que és clar és que has d’escriure de coses que coneixes.

Parlem de “La casa de la mimosa”...
En principi es deia “Aquest petit triomf”. Al final s’ha acabat publicant com “La casa de la mimosa”.

Per què va canviar el títol?
L’editor em va dir que no era comercial.

Però va guanyar un premi...
Va guanyar el premi Josep Saperas del 2016, convocat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental. Una amiga em va parlar del concurs, hi vaig presentar la novel·la i me’n vaig oblidar. Quan em van trucar per dir-me que havia guanyat, em pensava que era una broma.

De què tracta?
D’una dona encorsetada i condicionada pels tòpics de la mestressa de casa. És molt tancada, té moltes pors, està anul·lada com a persona. I aleshores una veu interior li diu què ha de fer. És una història positiva perque parla d’empoderament, de superar les pors i d’aprendre a dir “no”. Em costa una mica parlar de la novel·la perque el què volia dir ja ho he escrit.

És una novel·la feminista?
No tenia la intenció que ho fos però hi ha sortit. Encara que el què li passa a la protagonista, en certa manera, també li hauria pogut passar a un home.

Però potser hauria estat diferent perque els homes no són mestresses de casa...
Quan era jove pensava que les dones no tornaríem mai més a ser mestresses de casa com les nostres mares. Ara treballem, sí, però també continuem fent les feines de casa.

Quant de temps va trigar a escriure el llibre?
Quatre anys. La construcció de personatges va ser una feinada però escrivint el llibre vaig redescobrir Terrassa. Fa anys que visc a La Garriga i només venia a Terrassa a veure els pares. Anava directament a casa seva o a la Mútua. Ambientar el llibre a Terrassa m’ha servit per recuperar la meva ciutat, que recordava grisa i trista i que ara està plena de color i de vida cultural.

Pensa continuar escrivint?
Quan comences a escriure, és difícil deixar-ho. Ara estic provant estils diferents, per veure on em sento més còmoda.

Ja té pensat el tema de la propera novel·la?
Escriure una novel·la és un repte. Per aixó ho vaig fer i n’estic molt satisfeta, però no sé si el proper llibre serà una altra novel·la. Tinc moltes idees però cap de desenvolupada. Són projectes embrionaris, ja veurem què surt. Ara estic fent un curs de contes. El conte és una tècnica molt interessant. Escriure té una part artística i una part tècnica.

Li deuen haver preguntat mil vegades però té cap parentesc amb la cantant Teresa Rabal?
Confirmat no. El meu pare creia que podíem ser parents de lluny perquè tots els Rabal venim del mateix poble.