Una ciutat deserta amb esperit guanyador

Un veí invisible, indesitjat i alarmant, amb un rostre petit i marcià, nanomètric, ha robat a la bona gent de Terrassa les seves places i els seus carrers i als nens, els parcs, el joc, l'escola i els avis. Ens ha segrestat la ciutat. Ara, les avingudes són el millor exemple de civisme si aquestes jornades desertes celebressin, totes, el dia sense cotxe, contra el canvi climàtic (que continua sent aquí). Desgraciadament, tot això correspon a un altre canvi. Un canvi que va arribar gradualment, com una ona a l'aire que va arrencar lluny i ningú va pensar, fins molt tard, que ens convertiria en platja d'un tremend tsunami. Als carrers guanya el Covid- 19 i ha deixat els parcs sense joguines. Però ho fa per incompareixença d'una comunitat, responsable i conscienciada, que amb la seva reclusió ha donat al virus un calculat avantatge, el miratge d'una victòria que no és més que el preludi de la seva derrota. Aquests dies, les places i els parcs parlen meravelles dels ciutadans, meravelles d'una inactivitat pactada i solidària que busca el bé comú. Avui no hi ha major elogi que la paràlisi. Estem dins d'ella però veiem la nostra ciutat des de lluny, des de les altures, sense tocar-la i passejar-la, tal vegada, això ens faci una mica conscients de tot el que ens dóna. Quan els nens tornin als parcs; el passejant a les seves avingudes; els botiguers als seus comerços i tothom, als seus llocs, no hi haurà una altra emoció més intensa que la normalitat.