El darrer "gentleman" renaixentista

'havia convertit en una "rara avis". Un dels pocs representants d'una espècie molt especial i del que ja pràcticament no queden exemples. Geni i figura. Ens ha deixat Eduard Torres, Don Edi (s'ho havia guanyat a El Diari) i per tots l'Edi. Ha marxat un cavaller en el sentit més ampli de la paraula. Ell era un veritable "gentleman". D'aquells que no perdia l'elegància ni en les situacions més delicades. És veritat que moltes vegades l'hi sorgia l'humor britànic i rampells anglosaxons que reforçaven aquesta imatge, que el feien irrepetible.

A aquest posat vital s'afegia la seva sensibilitat per les arts. Era humorista i li agradava fer el "chiste", però també gaudia creant. Eduard era un bon dibuixat i pintor. Molt conegut per la seva facilitat per fer caricatures -era dels que treballava més per la Fira del Dibuix- també havia realitzat d'altres obres. Gaudia, com bon renaixentista, de l'art en totes les seves expressions.

La música era un altre de les seves passions, especialment el món del jazz, en el que recordava sovint actuacions històriques de la Cava. Però també defensava la cultura popular. Per ell no existia les dimensions en l'art. A Matadepera, poble d'acollida i on ha deixat una forta empremta, va ser un ferm col·laborador de l'Agrupació de Geganters. Moltes vegades recordava aquella trobada internacional que va omplir d'enormes figures la tranquil·litat de la vila. I com no, l'agermanament amb Mariapfarr.

Amb els austríacs tenia mil i una anècdotes. Amb ells i amb tothom. l'Edi era un seguit d'històries increïbles una darrera d'un altre. Moltes d' hockey, el seu esport i del CD Terrassa, el seu club. El fill del "Torretes" havia tingut la gran sort de gaudir del final d'una generació excepcional de jugadors. No era brillant amb l'stick a la mà, però molt divertit narrant les mil i una aventures que havia viscut gràcies a l'stick. Viatges "eterns" per jugar a l'altra banda d'Espanya o del món quan anar amb tren era anar amb tren.

Gràcies al hockey va fer un grapat d'amics i com a representant dels darrers "gentleman", l'Eduard Torres ha estat reconegut per tots els clubs de Catalunya. Com a mínim un cop a l'any feia trobades gastronòmiques amb històrics rivals. Una amistat que tenia un mèrit especial si és té en compte la seva llarga trajectòria com a àrbitre. Fins i tot aquesta difícil feina no li havia fet perdre les amistats. L'Edi, per això, també era un àrbitre dels que ja no queden, amb personalitat i una capacitat per transformar en còmiques moltes situacions del joc. Tot un exemple per una generació actual massa grisa. Fins a sempre.

*

cap de redacció de Diari de Terrassa i amic