Litus, un dels nostres

Com no sortir del concert de Litus amb un somriure de desgreuge amb la vida i, els que van anar amb parella, cenyint-se la cintura amb les mans. Encara sonava, i sonaria durant hores, la melodia a capella amb la qual Litus i el públic es van acomiadar i van acomiadar la nit que havia quedat perfumada amb un gran concert del fill pròdig. Tot va ser bon rotllo i retrobament. Ja havia dit Litus en una entrevista amb aquest diari amb motiu de la Festa Major que hi ha fam d'alegria i que el públic s'entrega en els concerts. El públic d'aquesta passada nit a l'Auditori, tot cal dir-ho, ja semblava venir entregat perquè el Litus és el Litus, i el Litus és dels nostres, sense desmerèixer les seves creacions entre cantautor i músic total, polièdric, amb posa d'histrió però amb lletres intimistes, nostàlgiques, esperançades, d'exorcismes de fantasmes, d'amor, en fi, de poesia, que de tot hi ha en la vinya d'aquest terrassenc. Va començar al piano, bona nit Terrassa, esteu bé? Sí, bé. Va ser un concert familiar, però amb un so impecable, amb el trio de Litus (ell mateix, un guitarra i un baix), i el Quartet Brossa, que va conferir a la cosa una melancolia suau. Litus va deixar clar que estava "molt feliç de ser aquí" i, sobretot, de tornar als escenaris, i què dir de tornar a Terrassa, la seva ciutat, el seu camerino aquesta nit. El cantautor (per dir-li així: és a dir, el músic i actor, Litus, el de Terrassa, el músic del Buenafuente i molt més) va cantar "Sud-americana", d'un disc, "Miércoles 14", al qual va al·ludir amb afecte en diverses ocasions. Va cantar allò de "somos deseo constante", som "máquinas de desear". I es va acompanyar de la seva guitarra blava, la que tenia de recanvi en viatges, capaç d'aguantar cops, però va ser la guitarra a la qual va haver d'acudir en el confinament, la que va salvar les solituds d'aquells moments. Litus va repassar temes com "Ava Gardner" i "Fobofobia", també de "Dimecres 14", que pregunta d'on vindrà la llenceria fina de terror, i va cantar "Hablo tu idioma pero no lo entiendo", del seu nou disc. Litus es va recordar dels gats que hi havia sota el seu llit quan petit (tots es deien Mariano), va homenatjar a la seva manera Elton John al piano (sí, Litus també toca el piano, vaja) i amb el "Heroes" de Bowie es va quedar a gust, tal com va confessar. Tant de dolor no pot durar molt, va venir a dir en una cançó de fa anys però premonitòria i adaptable a aquests temps de mirar-nos l'esquena " i comptar una a una les ferides". Litus i els seus van abraçar anit al seu públic sense abraçar-lo. Un bon grapat de bones cançons, una actitud de simpatia, seriosos somriures i el desig de les màquines de desitjar ho van aconseguir. I és que, com va cantar en el tema "Erno Rubik", "esté donde esté, y vaya donde vaya, siento que estoy jugando en casa". Litus jugava a casa, però, a més, va fer un senyor concert. Litus és un dels nostres.