Parla la víctima del pàrquing

“Jo no sé on és la bossa , ni reparo en ella, no lluito perquè no me la robi, perquè només vull salvar-me. Si no se la va emportar va ser perquè es va trencar i va acabar en el terra, no perquè jo la subjectés. No vaig reparar en la bossa fins que van arribar els mossos al garatge i em van demanar el DNI”. Parla la víctima d’un robatori violent. Va ser assaltada fa unes setmanes en un garatge comunitari de Sant Pere Nord per un individu que, segons els indicis, estava esperant la víctima, aquella víctima o una altra, dins del pàrquing. Anava armat amb un ganivet, amb el que la dona assaltada va resultar ferida en una mà. Pero les seqüeles van més enllà. Són emocionals. L’atracament va ser perpetrat el 7 d’octubre passat, de matinada, poc després de les 4, en un aparcament ubicat al carrer de Girona. Diari de Terrassa va publicar la informació. La víctima tornava a casa de treballar. Va entrar en el garatge, va estacionar el vehicle i ja no va poder sortir del turisme. Un delinqüent la va abordar. Era un home d’uns 40 anys, bru, molt prim, de nas gros. Va tractar d’endur-se la bossa de mà de la víctima, però no ho va aconseguir. La dona, però, vol matissar que no va forcejar per evitar la sostracció de la bossa. L’evitació va ser resultat d’una reacció instintiva per salvar la vida. Actuar per instint és fer-ho “per un impuls o propensió natural i indeliberada”. Ella no va pensar a defensar-se. Només es va defensar, sense més tràmit cerebral que el de la supervivència, una cosa elemental. Així ho explica: “Jo encara estava dins del cotxe. Tot va ser molt ràpid. Sort que ja m’havia tret el cinturó de seguretat”, explica. De sobte, va aparèixer la figura prima de l’atracador, i amb ell la fuetada de l’esglai. Al principi, el malfactor no va dir res. Després sí, després va exigir “els diners”. Portava una dessuadora amb caputxa, d’un color gris clar, i la mascareta sanitària. Ella dins del cotxe, ell fora, escometent-la. “Jo només volia que no em tallés i ell feia per tallar-me. Vaig cridar, vaig tocar el clàxon, va començar a empènyer-me cap a dins del cotxe”. Ella lluita amb intrepidesa, asseguda com està, sense més maniobra possible que la de regirar-se com una fera assetjada. “No sé com explicar-ho. Jo no era jo. Era en defensa pròpia, per supervivència”. Ell entre la porta del cotxe i ella, ella donant puntades i cridant. Esprai de defensa “M’estàs obligant a fer-te mal”, s’atreveix a dir-li l’atracador a la víctima. La dona llança cops amb la mà, aconsegueix llevar-li la mascareta a l’agressor, el ganivet balla en l’aire. La dona porta un esprai de defensa en la butxaca, el treu, l’usa una vegada, després una altra, i amb la segona descàrrega l’asaltant fa mitja volta i es dirigeix a la porta del garatge. La víctima, tremolant, surt del vehicle i l’obre la porta de l’aparcament. El lladre fuig en direcció al carrer de l’Historiador Cardús. Ella està ferida. Té talls en una mà. Telefona a emergències i en uns minuts arriben efectius dels Mossos d’Esquadra i una ambulància. “No vaig saber on estava la bossa fins que els mossos em van demanar el DNI”. Estava a terra. “No sé si repetiria el que vaig fer”. El que sí sap és que li costa dormir, que li ha quedat un dit rígid i que es posa a plorar quan sent un soroll,